21 de nov. 2015

CENDRES DE NOVEMBRE (TANKES - HAIKUS)














            I
Coïssors de cendres,
per entre els ulls penetren.
És nit tothora.
Resseguiré a palpentes,
ja des del foc, els núvols.

            II
Escampant cendres
el vent et prendrà sempre
l’última imatge.

            III



Des de la cendra
els cossos es despullen
inclús de l’ànima. 

            IV
Seré pols, terra,
amb sort, un gra de pol·len
o arrel d’un arbre.
Però la seva fruita
mai no podré tastar-la.





9 de nov. 2015

ESTACIÓ DE TORNADA





















En temps de guerra
amb l’amor combatíem els adéus
des del peu dels vagons.
Vam aprendre a enganyar
el dramatisme de l’estació:
del fred endurit de les vies
en trèiem esperances.

Després la pau eixugà
els petons de l’andana,
i per a la cruel nostàlgia
com tants d’altres deixarem ressonant
els t’estimo i t’espero,
la crònica invisible de la supervivència.
Però en el cor de la pell
se’ns quedà tatuada, tràgica i bella, l’èpica. 
La vida lentament
ha anat desballestant els trens,
igual que aquells soldats
que un dia amb mi tornaren.
Ningú ja no recorda
en quina estació ens retrobàvem,
l’únic reducte de la nostra lírica.
Res no hi ha per combatre. Ni l’adéu.



1 de nov. 2015

NO PATEIXIS PER L'HORA
















No pateixis per l’hora. Tenim temps
per escollir el moment.
T’avisaré com sempre que han calgut   
certes solemnitats. 
La feina està avançada: 
les sabates, lluentes i enllustrades,
amb les soles ben netes, a punt d’aparador.
Vestits severament, ja no seguim la moda;
la trobem passatgera i ara toquen
interioritats estables.
Fem els últims retocs:
cremalleres, botons, el cinturó cordat,
i l’estricta corbata —nus i coll ajustats—,
mentre tu balanceges les arracades fines,
aquelles de les grans ocasions.

En els ulls el passat refugiem;
fins aquí podem veure.
Però el demà prendrà la fràgil forma
d’un ocell que s’immola contra el cim
quan li abaten una ala.
I som aquest ocell, i ens abracem. 

Despengem el mirall perquè conservi
de nosaltres el lúcid i endreçat
esguard, abans que arribi el darrer acte.
I ara, beurem de tota ampolla ardent.
Cap cosa prohibida no podrà fer-nos mal,
ni un lament que deixéssim escapar
tornar-nos immortals.

Dignament esperem damunt del llit
que ens remati el fibló de l’escorpí. 

24 d’ag. 2015

FRÀGIL

 

                                                                                                        Hi ha històries reals.

Pateixen pel dolor d’avui i encara
no han trepitjat els vidres
trencats i les espines
que els esperen demà.
Pateixen pel seu fill, la poma fràgil
travessada per tots
els punyals de la vida,
entre llençols perennement immòbils
d’adolorides fulles.
I ell somia que arriba un braç de riu
d’aigües somes que el duen
al cel de les tortugues.

Quan els metges tancaren
ciències, tisores i esperances, 
el món se’ls va tornar una porta
que només obririen des de dins. 
Rendició? Impotència?
I Déu sense miracles!

Mai no serà un fruit madur,
diuen calladament. 
I des d’aquest silenci senten com 
el cor del nen mussita  
l’ingenu anhel de viure
en nom dels innocents 
que ho seran per sempre.
És dura la tendresa.
Però quan el futur pren la veu, crida,
i els pares es remouen
perquè els cops a l’enclusa
amartellant el brot i les arrels
avancen la derrota.

Tenen un fill, 
un niu guardat a la capçada,
I una quimera:
Què serà d’ell 
després que el vent més cert 
arrabassi el nostre arbre?
Sol no sabria
mirar per les estàtues
amb ulls de gat noctàmbul,
ni seguir el rumb
manejant el timó dels peixos,
i es perdria per la geografia
de les abelles.
Hauria de ser un àngel
que tingués ales d’àguila
i cos de colibrí.

De tant amor i angoixa van teixint
complicitats de sal i de cotó
per pujar a l’immens
escenari dels núvols. 
D’ell, que en seria?
I en un instant d’un dia
es deixen caure
com tres pedres al buit,
abans de la ventada.


16 d’ag. 2015

METÀFORA INTERIOR





















Em va dir: “Vés i tingues delit. Crea,
però no facis pa,
ni vi, ni res
que es fongui de seguida dins la boca”.

I li vaig contestar: “Trauré poemes
ignorats i profunds
del pou de l’ànima,
que aguantin com la roca el cop de l’aigua”. 

I l’home em replicà: “El que escriuràs
tindrà la breu durada
d’una ala sense ocell.
Ningú no et llegirà ni tastarà”.

Tant se val. Remouran
el meu interior fent d’aliment
perquè aflori
i s’alliberi
la secreta presó dels sentiments.
La poesia,
obrint els propis murs. 


10 d’ag. 2015

MERCAT ÀRAB

















Vinc de les vinyes
arrenglerades,
cartesianes.
Sem fa el mercat
un laberint
farcit d’articles,
flaires, colors,
gustos, foteses
reclams, astúcies
i picaresques.
Això ja ho tinc...
Això no ho vull...
Això serveix?...

Ja no sé en quina
parada venen
dàtils i mel.
Per carrerons
de surt-si-pots,
perdut acabo:
damunt d’aquests
caps de sardina
hi estic passant
tota la tarda.



9 d’ag. 2015

METÀFORA ANTIGA




El camí trepitjat i el blanc dels seus cabells
li anunciaven l’hora
de pujar a la muntanya.
Sabia que el futur
no entén d’antics conceptes.
Iniciar calia el sacrifici
més lent i personal, definitiu:
deixar-ho tot i fondre’s en la neu
perquè ja cap demà pogués mostrar-li 
allò que abominava.
I hi va ascendir prenent
en lloc de fe, fantasmes;
quan pesa el passat són inevitables.
  
Però a dalt del cim s’esborren els rellotges.
La vida viu del que l’ànima dóna
i adopta formes, símbols,
signes d’eternitat.
I va viure, va viure,
veient com les arrels
remuntaven les roques
d’arestes de navalla,
i aprengué el nom de totes
les generacions
de voltors, serpents i àguiles.
El sol li feia de Déu perquè estava
present i era qui més lil·luminava.

I en el foscant d’un dia, exclamà la muntanya:
¿No sents el gran combat 
que anorrea la vall?
Cap Déu no hi ha esmerçat compassió.
De l’incendi ets la pobra,
exclusiva, ignorada,
sola cendra salvada.
L’origen del no-res.

6 d’ag. 2015

ESCENA DE LLIT





















L’amor és una forma d’estimar.
I la més sublim —ella va afegir.
Apagaren el llum i arribà el sexe
amb el guió de sempre:
curt, callat i mecànic.
Després,
girats cap al costat del llit,
mirant el lent rellotge de la nit,
pensen
que el sexe és una forma
d’estimar imperfecta,
o alegre de plorar.


5 d’ag. 2015

COSES PER FER ABANS QUE CANTI EL PRIMER GALL














Ens despertem,
i el somni
es fon com un terròs
de sucre caigut dins
les llàgrimes de la realitat.

Hi ha moments 
en el somni 
que els morts encara riuen
ingènuament vius,
feliçment retrobats.
Aleshores voldríem
fer-los el comiat
que ens va negar l’absència,
o exclamar un t’estimo
allà on vam callar,
poder expiar les culpes
que no acceptàrem mai,
saber-los veure quan el seu futur 
tenia nom d’abisme,
o morir en lloc d’ells,
ni que fos un instant.

Són coses per fer abans
que canti el primer gall. 


1 d’ag. 2015

ORACIÓ SENSE VÓS












Em parlaven de Vós,
i el silenci rebia;
era mut el silenci
i ofegà tots els mots.
Vaig buscar com un lladre
en lesperit trobar-vos
del meu interior.
I regirant-me l’ànima
—l’últim instint, potser—,
ressonà la buidor.
Més endins, res no hi guardo;
més enllà, no hi duré  
ni la compassió.
El dolor és el d’ara.
Tan de bo que existíssiu
per creure en Vós, Senyor,
i poguéssiu sentir
aquesta oració.


4 de jul. 2015

NO US CREGUEU CAP DELS CONTES


Jo tinc un bosc perdut
i un altre de clavat com una estella
a la punta dels dits.
Aquell va existir en l’aire
retingut i innocent d’escoltar un conte.
Fa molt de temps hi havia, ens explicaven,
on res no era impossible, la tragèdia
venia dibuixada,
i tots érem feliços
quan vencíem el llop.
Però els contes falsegen el dolor,
la sang, la pietat;
no són més que mentides
per endolcir la mort.

L’altre bosc se m’endinsa
carn avall de les ungles.
Duu la por de la nit, la veritat
temuda de la crida de la lluna
mentre el pecat udola
i em trasbalsa els ullals.
No hi busqueu la infantesa,
perquè s’ha fos com l’aigua dins la gola.
Passeu de llarg; és l’hora
en què la bèstia escriu
el desenllaç fidel,
cruel, definitiu,
fet d’abatuda vida.
Serà directe al coll, lluny de metàfores
—sempre els llops fem això—;
i entrat en el moment 
de l’epíleg salvatge
aniré desfilant
la penyora vermella
—ai noia, tu i el teu nom—
sense retorn.

No us cregueu cap dels contes,
i menys el seu final.











14 de març 2015

SORT DE L'HOME AMB GUST DE MAR













Jo buscava a la platja
la bellesa més pura,
salvatge, verge, lliure,
dun paisatge que fos
també un amor per sempre.
Però la sorra avui
fa olor de bronzejat
i els para-sols menteixen  
aquella llunyania
que en dèiem horitzó.

No voldria ofegar-me
entre la gent abans
que ho pugui fer sorprès 
per la crida de l’aigua.
De tants banyistes, cap
no es penedeix pel cor
trencat de les conquilles;
cap no plora pels peixos
que vaguen bressolant-se
sense rumb, sense escata.
Trepitgen, indolents,
els còdols i les algues
vinguts a cops d’onades,
i les desfetes veles
d’un desoït naufragi.
Com el botxí, s’adapten
de seguida a la mort.

Tenim sort que a la nit
hi ha un home amb gust de mar
que encara sap el nom
de cadascun dels peixos.
Mar endins els retorna:
els blaus, allí, són nítids,
més semblants a l’orígen. 

1 de febr. 2015

QUASI UNA ELEGIA
















Té el gran i buit silenci d’una església,
però ningú no hi resa perquè pesen
molt abans els records que les pregàries.
Per això són de pedra els àngels guardians
vetllant una esperança ben inútil.
Dellà dels nínxols hi ha una calma sense eco;
endins, una gran pausa, talment de sala buida,
de quan ja sha guardat larquet del violí. 

Al cementiri busco flors que creixin.
Estan totes tallades, estan totes marcides:
flors ferides plorant ferides velles. 
I no trobo consol en els xiprers,
alts, compassius, salvífics, previsibles,
perquè busquen la llum mentre obliden l’arrel,
potser covardament.

Veig el verd tatuatge de la molsa en les pedres,
i el rovell que va fent més antiga la mort,
i els gòtics panteons com una casa obscura
on ningú no hi voldria sojornar;
i tants noms a les làpides que no saben qui sóc,
i aquells inconeguts sota un mantell de terra,
i gats i males herbes.

Em corprenen les nobles i feixugues
tombes dels literats. Oh vosaltres aquí,
tan bells i tan perpetus! Teniu la ploma erta,
vigilada per l’aigua de la font i el llorer,
el simbolisme alat i els epitafis.
Jo tindré els degotissos de les gàrgoles,
amb dimonis i bèsties abocant-me la por.

La nit, però, és de tots. També de les estàtues.
En la fosca es confonen les cendres i la pols.
Sempre hi ha algú intentant veure una ànima
atrapada dins un ocell nocturn.