ÈPICA D’EPIGRAMA

 












L’absolut cim: un repte.

Miro, temptejo

els moviments per arribar-hi.

L’esforç d’un peu serveix

per alliberar l’altre.

Ascendeixo tot sol

perquè la fe no admet

concessions.

Meves i prou

són l’ànsia i aquesta set.

També el goig i el temor

submergits dins la impura

voluntat que ara em mena.

Sóc una peça fràgil.

A l’últim tram

m’aturo, bec, respiro,

aixeco els ulls en la pau del replà.

I el veig de prop,

majestuós i hieràtic,

panoràmicament suprem:

pedra deïficada.

Déu és arribar a un lloc 

on les ombres acaben
totes en una.

La llum, queda al darrere.

El veritable mèrit

són les escales del camí:

dretes,

constants,

desafiants,

amb graons que no es poden esquivar,

que pugen, sempre pugen,

fins a la catedral. 

TORNAR A PEU

Digueren: «Sense Déu no hi ha camí.»

I jo que soc de caminar només

quan el trepig dels passos ve del meu

interior, quin repte —vaig pensar—,

quin prestigiós guia, quin desfici

si haguéssim d’anar junts tot destriant

els misteris que encara no hem entès.

I perquè també soc indigne d’ell,

del meu camí n’he fet un corriol.

Surto de mi mateix, descalç i sobri,

per beure en l’aigua honesta dels miralls.

No sé si aquest viatge invoca Déu:

la meva fe és fràgil i ni arriba

a l’esquifida ombra de la formiga.

Difícilment així puc esperar

merèixer un sol instant d’eternitat;

al capdavall, estic molt més a prop

de l’herba que dels núvols i els eclipsis.

El veritable repte és tornar a peu

amb l’altivesa al rostre com qui canta,

la tendresa de qui ni mou les fulles. 

REFUGIATS

Esperàvem la pluja i només queia

l’angoixant fang de la desesperança,
la pols escarnint l’aigua clara.
Esperàvem que el sol ens escalfés,
però insolent sortia a tatuar-nos
amb agulles els ulls i d’escates els llavis.
Esperàvem el pa en el rebost del somni,
i era buit, ressonant 
com pedres dins les tombes. 
Rebutjàvem el vent, i no hi havia
altre recer que els cossos
fent de veles i sense governall.
Volíem un camí,

i en el nord de la brúixola els fusells

ens dreçaven a un mur

forjat d’apocalipsis.

Després, ja poc quedava a desitjar:
un contrallum i prou de vida.

METÀFORA ANTIGA

El camí trepitjat i el blanc dels seus cabells

li anunciaven l’hora

de pujar a la muntanya.

Sabia que el futur

no entén d’antics conceptes.

Iniciar calia el sacrifici

més lent i personal, definitiu:

deixar-ho tot i fondre’s en la neu

perquè ja cap demà pogués mostrar-li 
allò que abominava.

I hi va ascendir prenent

en lloc de fe, fantasmes;

quan pesa el passat són inevitables.

  

Però a dalt del cim s’esborren els rellotges.

La vida viu del que l’ànima dóna

i adopta formes, símbols,

signes d’eternitat.

I va viure, va viure,

veient com les arrels

remuntaven les roques

d’arestes de navalla,

i aprengué el nom de totes

les generacions

de voltors, serpents i àguiles.

El sol li feia de Déu perquè estava

present i era qui més l’il·luminava.

I en el foscant d’un dia, exclamà la muntanya:

¿No sents el gran combat 
que anorrea la vall?

Cap Déu no hi ha esmerçat compassió.

De l’incendi ets la pobra,

exclusiva, ignorada,

sola cendra salvada.

L’origen del no-res.

ORACLES

Quan va perdre el camí de l’esperança,

va entendre que el no-res fa de sendera,

que el futur guarda un lloc, encara que només

estigui escrit per una sola cara.

Llavors esquinçà el nord i tots els vents,

i a l’oracle del riu va llançar flors silvestres

com qui tira a la font la maleïda

i entelada moneda del desig.

A peu nu, just on l’aigua aprèn a fer miracles,

l’home, ira i delit, es desvivia

per reprendre els camins que jeuen ofegats

al dessota de joncs i de falgueres:

inútilment, la ruta de les nimfes.

Cap al sud dels crepuscles

hi ha meandres immòbils que perderen el mar,

i troncs en la ribera, mig arrel, mig naufragi.

Remuntà per l’eixorca ossamenta d’un arbre;

com un ocell inquiet, resseguí cada branca.

Va entendre que el no-res fa de sendera,

una sendera esparsa, de blaus encoixinats,

terriblement immensa i generosa.          

I a l’oracle del cel 

                              va llançar el seu vol: 

                              aquest, el meu.