ÈPICA D’EPIGRAMA

 












L’absolut cim: un repte.

Miro, temptejo

els moviments per arribar-hi.

L’esforç d’un peu serveix

per alliberar l’altre.

Ascendeixo tot sol

perquè la fe no admet

concessions.

Meves i prou

són l’ànsia i aquesta set.

També el goig i el temor

submergits dins la impura

voluntat que ara em mena.

Sóc una peça fràgil.

A l’últim tram

m’aturo, bec, respiro,

aixeco els ulls en la pau del replà.

I el veig de prop,

majestuós i hieràtic,

panoràmicament suprem:

pedra deïficada.

Déu és arribar a un lloc 

on les ombres acaben
totes en una.

La llum, queda al darrere.

El veritable mèrit

són les escales del camí:

dretes,

constants,

desafiants,

amb graons que no es poden esquivar,

que pugen, sempre pugen,

fins a la catedral. 

ESTACIÓ DE TORNADA

En temps de guerra

amb l’amor combatíem els adéus

des del peu dels vagons.

Vam aprendre a enganyar
el dramatisme de l’estació:

del fred endurit de les vies

en trèiem esperances.

Després la pau eixugà

els petons de l’andana,
i per a la cruel nostàlgia

com tants d’altres deixarem ressonant

els t’estimo i t’espero,

la crònica invisible de la supervivència.

Però en el cor de la pell

se’ns quedà tatuada, tràgica i bella, l’èpica. 

La vida lentament

ha anat desballestant els trens,

igual que aquells soldats

que un dia amb mi tornaren.

Ningú ja no recorda

en quina estació ens retrobàvem,

l’únic reducte de la nostra lírica.

Res no hi ha per combatre. Ni l’adéu.

LA VIDA EN 'OFF'

Quan repasses les llargues hores del temps viscut

i veus que sobreïxen els rellotges,

saps que ha arribat l’edat de la memòria.

De la retrospectiva construeixes una èpica:

busques ser l’antic llop però ja t’enlluerna

un sol que va a la posta. Segons què és ben inútil.

Ja no en queden, de llops. Et menteix la muntanya

que ara tens al darrere. Aprèn dels arbres

del bosc: cap no recompta els nius que s’hi bastiren

ni el seu brancatge enyora la parada de l’àguila.

Com ells, tampoc no temis la destral ni l’incendi.

És el temps del present, de la veritat certa.  

Deixa, doncs, que la vida

per si sola s’expliqui amb veu en off.

DESRECORDANT (ALZHEIMER)

Sempre vaig creure, pare, que vivies

resseguint el passat.

Et brillaven els ulls amb els records

d’allò que en feies dolor i èpica:

la infància atrapada dins la guerra,

la grisor de després, el servei militar

endurit com un rosegó de pa,

l’esforç de sol a sol

esculpint-te a les mans la duresa espartana.

Però un dia al mirall

t’hi reflectires amb un rostre inconegut:

eres la imatge de ningú.

Vas desaprendre-ho tot, menys el teu nom.

Cap altra malaltia no podia

en tu ser tan cruel. Sense memòria, 

assajaves la mort.