Em puc introduir en un crit
abans de ser pronunciat.
Puc beure del desert
apaivagant el fracàs de la set.
Puc sentir la nostàlgia
d’un temps que no vindrà.
Desfullar veritats
i mentir-me en veu baixa.
Puc intuir el tresor
inexplorat del teu paisatge
i envejar l’avidesa
de qui et coneix la pell oculta.
Puc subsistir si et tinc
en fragments fets d’instants,
en l’espai que cabria dins d’un pam,
en l’engruna d’un mot,
en l’oasi d’aquest poema.
Però un neguit primitiu
—les mans buscant-te el cos—
em flagel·la d’absències.
em flagel·la d’absències.
Per això cada nit t’estimo,
i t’estimo estimant-me
fins al moll de l’instint.
fins al moll de l’instint.
Solitàriament procaç,
allibero un crit íntim
com si vingués de tu,
com un plaer entre dos.
