METÀFORA ANTIGA

El camí trepitjat i el blanc dels seus cabells

li anunciaven l’hora

de pujar a la muntanya.

Sabia que el futur

no entén d’antics conceptes.

Iniciar calia el sacrifici

més lent i personal, definitiu:

deixar-ho tot i fondre’s en la neu

perquè ja cap demà pogués mostrar-li 
allò que abominava.

I hi va ascendir prenent

en lloc de fe, fantasmes;

quan pesa el passat són inevitables.

  

Però a dalt del cim s’esborren els rellotges.

La vida viu del que l’ànima dóna

i adopta formes, símbols,

signes d’eternitat.

I va viure, va viure,

veient com les arrels

remuntaven les roques

d’arestes de navalla,

i aprengué el nom de totes

les generacions

de voltors, serpents i àguiles.

El sol li feia de Déu perquè estava

present i era qui més l’il·luminava.

I en el foscant d’un dia, exclamà la muntanya:

¿No sents el gran combat 
que anorrea la vall?

Cap Déu no hi ha esmerçat compassió.

De l’incendi ets la pobra,

exclusiva, ignorada,

sola cendra salvada.

L’origen del no-res.