Ens despertem,
i el somni
es fon com un terròs
de sucre caigut
dins
les llàgrimes de la
realitat.
Hi ha moments en el somni
que els morts encara riuen
ingènuament vius,
feliçment retrobats.
Aleshores voldríem
fer-los el comiat
que ens va negar l’absència,
o exclamar un t’estimo
allà on vam callar,
poder expiar les culpes
que no acceptàrem mai,
saber-los veure quan el seu futur
tenia nom d’abisme,
tenia nom d’abisme,
o morir en lloc d’ells,
ni que fos un instant.
Són coses per fer abans
que
canti el primer gall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada