Jo buscava a la platja
la bellesa més pura,
salvatge, verge, lliure,
d’un paisatge que fos
també un amor per sempre.
Però la sorra avui
fa olor de bronzejat
i els para-sols menteixen
aquella llunyania
que en dèiem horitzó.
No voldria ofegar-me
entre la gent abans
que ho pugui fer sorprès
per la crida de l’aigua.
per la crida de l’aigua.
De tants banyistes, cap
no es penedeix pel cor
trencat de les conquilles;
cap no plora pels peixos
que vaguen bressolant-se
sense rumb, sense escata.
Trepitgen, indolents,
els còdols i les algues
vinguts a cops d’onades,
i les desfetes veles
d’un desoït naufragi.
Com el botxí, s’adapten
de seguida a la mort.
Tenim sort que a la nit
hi ha un home amb gust de mar
que encara sap el nom
de cadascun dels peixos.
Mar endins els retorna:
els blaus, allí, són nítids,
més semblants a l’orígen. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada