14 de març 2015

SORT DE L'HOME AMB GUST DE MAR













Jo buscava a la platja
la bellesa més pura,
salvatge, verge, lliure,
dun paisatge que fos
també un amor per sempre.
Però la sorra avui
fa olor de bronzejat
i els para-sols menteixen  
aquella llunyania
que en dèiem horitzó.

No voldria ofegar-me
entre la gent abans
que ho pugui fer sorprès 
per la crida de l’aigua.
De tants banyistes, cap
no es penedeix pel cor
trencat de les conquilles;
cap no plora pels peixos
que vaguen bressolant-se
sense rumb, sense escata.
Trepitgen, indolents,
els còdols i les algues
vinguts a cops d’onades,
i les desfetes veles
d’un desoït naufragi.
Com el botxí, s’adapten
de seguida a la mort.

Tenim sort que a la nit
hi ha un home amb gust de mar
que encara sap el nom
de cadascun dels peixos.
Mar endins els retorna:
els blaus, allí, són nítids,
més semblants a l’orígen. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada