QUASI UNA ELEGIA

Té el gran i buit silenci d’una església,

però ningú no hi resa perquè pesen

molt abans els records que les pregàries.

Per això són de pedra els àngels guardians

vetllant una esperança ben inútil.

Dellà dels nínxols hi ha una calma sense eco;

endins, una gran pausa, talment de sala buida,

de quan ja s’ha guardat l’arquet del violí. 

Al cementiri busco flors que creixin.

Estan totes tallades, estan totes marcides:
flors ferides plorant ferides velles. 
I no trobo consol en els xiprers,

alts, compassius, salvífics, previsibles,

perquè busquen la llum mentre obliden l’arrel,

potser covardament.

Veig el verd tatuatge de la molsa en les pedres,

i el rovell que va fent més antiga la mort,

i els gòtics panteons com una casa obscura

on ningú no hi voldria sojornar;

i tants noms a les làpides que no saben qui sóc,

i aquells inconeguts sota un mantell de terra,

i gats i males herbes.

Em corprenen les nobles i feixugues

tombes dels literats. Oh vosaltres aquí,

tan bells i tan perpetus! Teniu la ploma erta,

vigilada per l’aigua de la font i el llorer,

el simbolisme alat i els epitafis.
Jo tindré els degotissos de les gàrgoles,
amb dimonis i bèsties abocant-me la por.

La nit, però, és de tots. També de les estàtues.

En la fosca es confonen les cendres i la pols.

Sempre hi ha algú intentant veure una ànima

atrapada dins un ocell nocturn.