INTERIOR DE PRÉSSEC

Les mans ja hi eren. 

Faltava el ganivet

per a encarar-se al préssec.

Madur, l’enceto.

Amb ferides d’acer li trec la pell.

Per la boca se’m fa

carn dolça de la meva carn.

El giro, el ressegueixo.

A tallades me l’apodero

fins que m’atura el cos

endurit del pinyol.

Tindria el tacte

d’una pedra excavada si no fos

perquè del seu dedins s’aixeca un cuc

en nom de totes

les boques i les llengües.

Ha començat el temps de ser visible.

Ja hi era des d’antic,

abans que hi entrés el ganivet, abans

que hi baixessin les meves mans:

blanc, discret, pacient,

encomanat al seu designi,

premonitori com les profecies.

Semblant a un àngel esperant-me

a l’extrem d’un sepulcre.

POEMES EN VEU ALTA

 

S’han de llegir en veu alta

els poemes que es claven com estelles

dins l’aire dels pulmons

i a la carn de les ungles.

Amb el llibre a les mans,

m’hi capbusso i m’hi ofego,

per tot seguit salvar-me

perquè bec de paraules d’aigua.

En veu alta els llegeixo

com si hagués d’escoltar-los el poeta

assegut a la pedra que li preserva l’ombra.

I els dic amb un violoncel

que em gira els fulls i m’imita la veu.

I els dic vora una ampolla

de vi que em fa de rellotge d’arena.

I els callo en la pregària

perquè no espero rebre més que versos.                   

Però havent acabat,

en el moment de tancar el llibre

un insecte semblant a un àngel vell

es deixa caure —és esclafat—

entre les pàgines blanques i dures

d’un descregut poema.

No n’hi ha prou, a vegades, de la lletra,

i el poeta demana altres signes:  

l’empremta de la sang,

el ritual del sacrifici.