QUI MOU LA ROCA

 

 QUI MOU LA ROCA

 
La roca avisa:
cruix, s’estremeix,
es despenja del cim.
Pren força, bat l’espai, avança,
amb unglots fets d’arestes va arrancant
cabelleres de pols, la pell del meu paisatge.
 
Sóc al pendent.
Per a aturar-la no tinc braços.
Per a esquivar-la no tinc cames.
Un crit desesperat no l’atemoriria.
¿Quin refugi m’empara?
¿Resar? ¿De què serveix una pregària
si és Déu qui mou la roca,
feixuga com la volta emplomada del cel?
 
Ara que sento el pes
de l’extrema unió dels cossos,
renuncio a comprendre.
És el moment de creure i prou.
De creure? Sí, de creure.
Crec en la roca!
 

   

ÈPICA D’EPIGRAMA

 












L’absolut cim: un repte.

Miro, temptejo

els moviments per arribar-hi.

L’esforç d’un peu serveix

per alliberar l’altre.

Ascendeixo tot sol

perquè la fe no admet

concessions.

Meves i prou

són l’ànsia i aquesta set.

També el goig i el temor

submergits dins la impura

voluntat que ara em mena.

Sóc una peça fràgil.

A l’últim tram

m’aturo, bec, respiro,

aixeco els ulls en la pau del replà.

I el veig de prop,

majestuós i hieràtic,

panoràmicament suprem:

pedra deïficada.

Déu és arribar a un lloc 

on les ombres acaben
totes en una.

La llum, queda al darrere.

El veritable mèrit

són les escales del camí:

dretes,

constants,

desafiants,

amb graons que no es poden esquivar,

que pugen, sempre pugen,

fins a la catedral. 

NO PATEIXIS PER L'HORA

No pateixis per l’hora. Tenim temps

per escollir el moment.

T’avisaré com sempre que han calgut   

certes solemnitats. 

La feina està avançada: 
les sabates, lluentes i enllustrades,

amb les soles ben netes, a punt d’aparador.

Vestits severament, ja no seguim la moda;

la trobem passatgera i ara toquen

interioritats estables.

Fem els últims retocs:

cremalleres, botons, el cinturó cordat,

i l’estricta corbata —nus i coll ajustats—,

mentre tu balanceges les arracades fines,

aquelles de les grans ocasions.

En els ulls el passat refugiem;
fins aquí podem veure.

Però el demà prendrà la fràgil forma

d’un ocell que s’immola contra el cim

quan li abaten una ala.
I som aquest ocell, i ens abracem. 

Despengem el mirall perquè conservi

de nosaltres el lúcid i endreçat

esguard, abans que arribi el darrer acte.

I ara, beurem de tota ampolla ardent.

Cap cosa prohibida no podrà fer-nos mal,

ni un lament que deixéssim escapar

tornar-nos immortals.

Dignament esperem damunt del llit

que ens remati el fibló de l’escorpí. 

METÀFORA ANTIGA

El camí trepitjat i el blanc dels seus cabells

li anunciaven l’hora

de pujar a la muntanya.

Sabia que el futur

no entén d’antics conceptes.

Iniciar calia el sacrifici

més lent i personal, definitiu:

deixar-ho tot i fondre’s en la neu

perquè ja cap demà pogués mostrar-li 
allò que abominava.

I hi va ascendir prenent

en lloc de fe, fantasmes;

quan pesa el passat són inevitables.

  

Però a dalt del cim s’esborren els rellotges.

La vida viu del que l’ànima dóna

i adopta formes, símbols,

signes d’eternitat.

I va viure, va viure,

veient com les arrels

remuntaven les roques

d’arestes de navalla,

i aprengué el nom de totes

les generacions

de voltors, serpents i àguiles.

El sol li feia de Déu perquè estava

present i era qui més l’il·luminava.

I en el foscant d’un dia, exclamà la muntanya:

¿No sents el gran combat 
que anorrea la vall?

Cap Déu no hi ha esmerçat compassió.

De l’incendi ets la pobra,

exclusiva, ignorada,

sola cendra salvada.

L’origen del no-res.