En temps de guerra
amb l’amor combatíem els
adéus
des del peu dels vagons.
Vam aprendre a enganyar
el dramatisme de l’estació:
el dramatisme de l’estació:
del fred endurit de les
vies
en trèiem esperances.
Després la pau eixugà
els petons de l’andana,
i per a la cruel nostàlgia
i per a la cruel nostàlgia
com tants d’altres deixarem ressonant
els t’estimo i t’espero,
la crònica invisible de
la supervivència.
Però en el cor de la
pell
se’ns quedà
tatuada, tràgica i bella, l’èpica.
La vida lentament
ha anat desballestant els trens,
igual que aquells soldats
que un dia amb mi tornaren.
Ningú ja no recorda
en quina estació ens retrobàvem,
l’únic reducte de la nostra lírica.
Res no hi ha per combatre. Ni l’adéu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada