Jo tinc un bosc perdut
i un altre de clavat com una estella
a la punta dels dits.
Aquell va existir en l’aire
retingut i innocent d’escoltar un
conte.
Fa molt de temps hi havia, ens explicaven,
on res no era impossible, la tragèdia
venia dibuixada,
i tots érem feliços
Fa molt de temps hi havia, ens explicaven,
on res no era impossible, la tragèdia
venia dibuixada,
i tots érem feliços
quan vencíem el llop.
Però els contes falsegen el
dolor,
la sang, la pietat;
no són més que mentides
no són més que mentides
per endolcir la mort.
L’altre bosc se m’endinsa
carn avall de les ungles.
Duu la por de la nit, la veritat
temuda de la crida de la lluna
mentre el pecat udola
i em trasbalsa els ullals.
No hi busqueu la infantesa,
perquè s’ha fos com l’aigua dins la
gola.
Passeu de llarg; és l’hora
en què la bèstia escriu
el desenllaç fidel,
cruel, definitiu,
cruel, definitiu,
fet d’abatuda vida.
Serà directe al coll, lluny de metàfores
—sempre els llops fem això—;
i entrat en el moment
de l’epíleg salvatge
de l’epíleg salvatge
aniré desfilant
la penyora vermella
—ai noia, tu i el teu nom—
sense retorn.
No us cregueu cap dels contes,
i menys el seu final.
Molt delicat i trist. Perfecte, Albert
ResponEliminaÉs la cara desconeguda i alternativa d'un conte. Passa com en les històries d'amor: acaben bé perquè les acabem on ens interessa. Gràcies, Pau.
ResponEliminaEl trobo molt maco, però m'ha deixat un cert mal regust de boca. A pesar de les trompades de la vida, encara vull pensar en somnis eteris, encara que siguin irrealitzables.
ResponEliminaLa literatura permet introduir altres realitats, encara que siguin damunt d'un conte ja de per sí irreal. Faig poemes d'amor i desamor, i avui tocava la faceta més intimista. Difícilment la Caputxeta podria sobreviu al llop, però el mite seguirà tal com tu el vols. Gràcies, Josep, per participar,
Elimina