COSES PER FER ABANS QUE CANTI EL PRIMER GALL

Ens despertem,

i el somni

es fon com un terròs

de sucre caigut dins

les llàgrimes de la realitat.

Hi ha moments en el somni 
que els morts encara riuen

ingènuament vius,

feliçment retrobats.

Aleshores voldríem

fer-los el comiat

que ens va negar l’absència,

o exclamar un t’estimo

allà on vam callar,

poder expiar les culpes

que no acceptàrem mai,

saber-los veure quan el seu futur 
tenia nom d’abisme,

o morir en lloc d’ells,

ni que fos un instant.

Són coses per fer abans

que canti el primer gall. 

RENDEZ-VOUS

Vam dir-nos en aquell

lacònic comiat:

La vida dóna voltes;

si ens sentíssim perduts,

trobem-nos a París.

'Perduts', una paraula
que no cridava a res
ni tenia el sentit
de cap inquietud.

Després, temps de silenci.

Tu oblidares l’agenda;

jo, cadascun dels trens.

París, sense nosaltres.

No sé què hagués passat

en diferent ciutat.

Per a tu, París era

el reflex de parella

trencada, amb paisatges
que mostren cicatrius
sagnants sobre el record

del que creies l’amor.

Ningú no et va posar

el ne me quitte pas.

A París jo hi buscava

els ponts mirant el riu

oberts com ulls de dona,

l’acordió sonant

en l’escena d’uns versos,

cançons de vida en rosa,
d’amor foll i de pell, 

o la malenconia

tràgicament romàntica.

¿Ens vam equivocar

citant-nos vora el Sena?

No. París, en el fons,

l’havíem escollit

per mai més no trobar-nos:

era un adéu encobert,

del tot definitiu.

Ja no necessitàvem

res semblant a Jacques Brel.