BOMBARDEIG

Jo tenia una casa aquí,

abans del bombardeig,

abans del buit, abans del gos

que borda en nom de tots.

No em servirà de res el mur

que havia fet de paret mestra.

Nafres obertes a la llum

estenen les definitives ombres.

La fe s’escriu amb mitja lletra

damunt la pols. Però la veritat

arranca voltes i columnes

i alça gleves de ferros dissecats.

Plourà i tindré por del foc i de la pluja.

No falta gaire perquè torni

l’insaciable bec de l’àguila.

Tot cruix i put dins el gran niu. 

METÀFORA ANTIGA

El camí trepitjat i el blanc dels seus cabells

li anunciaven l’hora

de pujar a la muntanya.

Sabia que el futur

no entén d’antics conceptes.

Iniciar calia el sacrifici

més lent i personal, definitiu:

deixar-ho tot i fondre’s en la neu

perquè ja cap demà pogués mostrar-li 
allò que abominava.

I hi va ascendir prenent

en lloc de fe, fantasmes;

quan pesa el passat són inevitables.

  

Però a dalt del cim s’esborren els rellotges.

La vida viu del que l’ànima dóna

i adopta formes, símbols,

signes d’eternitat.

I va viure, va viure,

veient com les arrels

remuntaven les roques

d’arestes de navalla,

i aprengué el nom de totes

les generacions

de voltors, serpents i àguiles.

El sol li feia de Déu perquè estava

present i era qui més l’il·luminava.

I en el foscant d’un dia, exclamà la muntanya:

¿No sents el gran combat 
que anorrea la vall?

Cap Déu no hi ha esmerçat compassió.

De l’incendi ets la pobra,

exclusiva, ignorada,

sola cendra salvada.

L’origen del no-res.

LA VIDA EN 'OFF'

Quan repasses les llargues hores del temps viscut

i veus que sobreïxen els rellotges,

saps que ha arribat l’edat de la memòria.

De la retrospectiva construeixes una èpica:

busques ser l’antic llop però ja t’enlluerna

un sol que va a la posta. Segons què és ben inútil.

Ja no en queden, de llops. Et menteix la muntanya

que ara tens al darrere. Aprèn dels arbres

del bosc: cap no recompta els nius que s’hi bastiren

ni el seu brancatge enyora la parada de l’àguila.

Com ells, tampoc no temis la destral ni l’incendi.

És el temps del present, de la veritat certa.  

Deixa, doncs, que la vida

per si sola s’expliqui amb veu en off.

DUES NITS

Tu ets, negra àguila, l’ombra de la nit desplegada

pel velam de les ales i urpes victorioses.

No es faran teus el cel ni el vol de l’oreneta,

ni el pol·len virginal que en primavera torna.

La foscor estén fanals que falsegen la lluna.

Si fos certa la nit, tindria un escenari

de lluernes i grills en platejats paisatges,

dessota el generós firmament d’antiquari.

Però aixeca el teló de basàltic eclipsi

escampant nius impúdics, teixits amb plomes àcides.

La nit trenca els cristalls de l’aigua sense nimfes, 

on ploren les estàtues el metall de les llàgrimes.

Oh àguila, tu devores els coloms de les torres

quan s’aturen les hores, quan cauen les campanes.

La pell dels soterranis supura l’ebri estigma

de les hordes nocturnes que escarneixen l’albada.

L’altra nit tinc guardada, com un glop a la boca,

com un jardí plantat al cor d’una bombolla.

Jo tinc la nit encesa amb la primera llàntia,

com el sexe d’amor, màgic i clos, de l’àngel.