Hi ha històries reals.
Pateixen pel dolor d’avui i encara
no han trepitjat els vidres
trencats i les espines
que els esperen demà.
Pateixen pel seu fill, la poma fràgil
travessada per tots
els punyals de la vida,
entre llençols perennement immòbils
d’adolorides fulles.
I ell somia que arriba un braç de riu
I ell somia que arriba un braç de riu
d’aigües somes que el duen
al cel de les tortugues.
Quan els metges tancaren
ciències, tisores i esperances,
el món se’ls va tornar una porta
que només obririen des de dins.
Rendició? Impotència?
I Déu sense miracles!
Mai no serà un fruit madur,
diuen calladament.
I des d’aquest silenci senten com
el cor del nen mussita
el cor del nen mussita
l’ingenu anhel de viure
en nom dels innocents
que ho seran per sempre.
És dura la tendresa.
Però quan el futur pren la veu, crida,
i els pares es remouen
perquè els cops a l’enclusa
amartellant el brot i les arrels
avancen la
derrota.
Tenen un fill,
un niu guardat a la capçada,
un niu guardat a la capçada,
I una quimera:
Què serà d’ell
després que el vent més cert
després que el vent més cert
arrabassi el nostre arbre?
Sol no sabria
mirar per les estàtues
amb ulls de gat noctàmbul,
ni seguir el rumb
manejant el timó dels peixos,
i es perdria per la geografia
de les abelles.
Hauria de ser un àngel
que tingués ales d’àguila
i cos de colibrí.
De tant amor i angoixa van teixint
complicitats de sal i de cotó
per pujar a l’immens
escenari dels núvols.
D’ell, que en seria?
I en un instant d’un dia
es deixen caure
com tres pedres al buit,
abans de la ventada.
