28 de nov. 2020

EM VAN DIR: «DÉU ET MIRA»

 

EM VAN DIR: «DÉU ET MIRA»

 

Em van dir: «Déu et mira.»

Però mai no he sabut

des de quin cel,

des de quina muntanya,

temple, casa o finestra,

per quina escletxa de la porta,

per quin interior de mi

m’aguaita.   

 

La llum dels dies fuig

talment l’ombra minvant d’algú

—potser de Déu mateix—

girat d’esquena.

Cal que em desdigui, doncs,

per sempre més d’afigurar-lo,

car els meus ulls s’han despenjat

de l’arbre i són tan buits

com l’esberlada closca d’una ametlla.

Per això sé

que cap temps no ens espera

per a creuar-nos les mirades.

 

 

 

24 de nov. 2020

L’HORA PENETRANT

 

 

L’HORA PENETRANT

 

D’una sola estrebada

puc arrancar les busques del rellotge,

fugir del temps perquè no sigui el meu.

 

Però clavar-me-les,

m’exigeix més que fúria, destresa,

dos moviments precisos amb la mà:

 

l’agulla curta,

encarant-me el metall

de l’hora contra el pit;

 

l’agulla llarga,

entrant-me fins on troben

el seu sentit les coses fetes.