COLLITA
Obro l’última ampolla
de l’anyada en què vam posar
etiquetes
al vi i a la felicitat.
Ara té gust d’antic celler
i de ceps arrancats,
de tu i de mi fets sediments
que es dispersen al fons de cada
copa.
Reompliré l’ampolla buida amb l’aire
present en el moment de la nostàlgia.
Me’l prendré d’un sol glop, del broc
estant,
quan cap altre aire no sàpiga moure
les fulles del meu arbre.
Serà un instant irrepetible:
respirar el temps fugit,
talment com qui s’abraça
a l’únic vol de l’ànima.
TRETZE
VERSOS AL REPLÀ
Del
nostre temps d’amants em queda
el
cop de porta fent de comiat,
el
cinquè pis on vius
i
el nombre exacte d’esglaons
que pugen cap a tu:
el mapa desplegat de l’illa del tresor.
Ja
sé que em deixo endur
per
l’hàbit de la mètrica;
al
capdavall, venim de mesurar
els
dies i les hores de disponible amor.
Segurament
un músic
et
faria estremir amb un fado.
Jo
t’escric tretze versos al replà.
NO
ATAQUIS L’ENEMIC
No
ataquis l’enemic.
Desitja-li
la més voluptuosa,
irresistible
i decadent
de
les temptacions.
Aviat
hi caurà,
talment
l’insecte que és atret
per
la passional obscenitat
del
regalim de mel.
Tu
mentrestant
vincla’t
davant el mur
que
un dia va ser un poble
i
ara és un plany,
i
amb l’eina del teu front
pica
contra les pedres, truca
com
qui vol despertar una porta
aparedada
o una tomba,
fins
que de l’altra banda
et responguin els morts
i els expulsats.
No
envegis el plat dolç de l’enemic.
T’ha calgut descendir a les runes
que foren paret mestra
perquè
poguessis construir,
des
de la carn ferida,
una
estratègia.
D’aquí
vindrà que t’alçaràs
brandant
la mística arma del dolor.
A
cops de sang
superaràs
l’insecte.
ENCARA
QUE NO SIGUI VERITAT
Els
millors contes eren les històries
que
el pare es feia revenir
a la memòria.
Fins
que un dia em va dir:
«Què
més puc explicar-te? Ja ho saps tot.»
Vaig
ajudar-lo: «Explica’m coses,
encara
que no siguin veritat.»
Mon
pare va somriure
perquè
només creia en certeses,
com
qui sap que la terra
amarada
de pluja s’endureix
si
la trepitges,
i com qui mai no et parlarà
del
prodigi d’algú que caminava
descalç damunt les aigües.
Jo vaig créixer de cop; era el moment
de guardar les paraules
tangibles i finites,
els fruits madurs del pare.
Ara que ja no hi és,
quan trepitjo en nom seu
la terra eixuta, dic:
«Vine
i tornem a asseure’ns,
encara
que no sigui veritat.»
TU I JO, ASSEGUTS A TAULA
Tu i jo, asseguts a taula.
No tenen cap
valor
els plats de
porcellana decorada,
ni els
coberts que els assetgen,
ni l’àpat
que claudica dins la boca.
Només
importa
la copa de
vi negre que he tombat
amb un
maldestre moviment del braç
repel·lint,
rebutjant, les paraules irades
que em llances des del teu
costat fosc de la taula.
Perquè està
escrit que si un mateix
trenca la
seva copa, perd,
talment com qui
en combat esfondra
un
objectiu amic.
Sang de
celler vessada
que des de
les tovalles blanques
em desemboca
avall per la cintura
fins a
tenyir-me el sexe amb el color
de les
ferides velles.
EM VAN DIR: «DÉU ET MIRA»
Em van dir: «Déu et mira.»
Però mai no he sabut
des de quin cel,
des de quina muntanya,
temple, casa o finestra,
per quina escletxa de la porta,
per quin interior de mi
m’aguaita.
La llum dels dies fuig
talment l’ombra minvant d’algú
—potser de Déu mateix—
girat d’esquena.
Cal que em desdigui, doncs,
per sempre més d’afigurar-lo,
car els meus ulls s’han despenjat
de l’arbre i són tan buits
com l’esberlada closca d’una ametlla.
Per això sé
que cap temps no ens espera
per a creuar-nos les mirades.
L’HORA PENETRANT
D’una sola estrebada
puc arrancar les busques del
rellotge,
fugir del temps perquè no
sigui el meu.
Però clavar-me-les,
m’exigeix més que fúria, destresa,
dos moviments precisos amb la
mà:
l’agulla curta,
encarant-me el metall
de l’hora contra el pit;
l’agulla llarga,
entrant-me fins on troben
el seu sentit les coses fetes.
