CAMPO LORQUIANO

Yo tenía un manzano,

siempre con cinco frutos

como cinco bordados.

En mi frente asomados,

de las ramas pendían

velando su gusano.

Pero alguien taló el árbol

y arrodilló manzanas

a los pies del cadalso.

¿Quién lo hizo? Fueron cuatro,
con el hacha cortante
y la sombra en las manos.

Mi campo degollado:

cinco manzanas rotas

de cuerpo disecado.

El fruto asesinado

les dio, al comerlo, polvo,

y el gusano, sudario. 

FAULA

(Fotograma de "El laberint del faune")

 

Obre el teu bosc. 
A dins hi viu un bosc inexistent.

Segueix-lo obrint fins que el desvelis

com qui el secret profana de la màgia.

Sabràs que l’has trobat quan vegis una lloba

alletant les infàncies perdudes.

Lluna salvatge, ventre i nata.

Tot l’univers cabria en els llavis que mamen.

Hi haurà la nina antiga
que amb l’aranya algú va expulsar de casa

perquè tenia un peu trencat 
i un plor endurit als ulls.

I la nina de drap

que ha aconseguit, per fi, descloure

els repunts de la boca, i riu, i es deixa endur

pel fluvial corrent del pit.

I el conte a mig llegir,

fossilitzat a l’hora bàrbara

en què els infants es feien vells de cop

i el cel no recordava els blaus ni les paraules.

Però després surt del bosc. Fuig.

No deixis rastre, no facis soroll.

A vegades la lloba es regira i udola

amb la mateixa intensitat

que el crit dels menyspreats.