16 de juny 2018

ÈPICA D’EPIGRAMA













L’absolut cim: un repte.
Miro, temptejo
els moviments per arribar-hi.
L’esforç d’un peu serveix
per alliberar l’altre.
Ascendeixo tot sol
perquè la fe no admet
concessions.
Meves i prou
són l’ànsia i aquesta set.
També el goig i el temor
a l’endins de la impura
voluntat que ara em mena.
Sóc una peça fràgil.
A l’últim tram
m’aturo, bec, respiro,
aixeco els ulls en la pau del replà.
I el veig de prop,`
majestuós i hieràtic,
panoràmicament suprem:
pedra deïficada.
Déu és arribar a un lloc 
on les ombres acaben
totes en una.
La llum, queda al darrere.
El veritable mèrit
són les escales del camí:
dretes,
constants,
desafiants,
amb graons que no es poden esquivar,
que pugen, sempre pugen,
fins a la catedral. 



10 de juny 2018

DE BEN LLUNY DESCENDÍEM

Fotograma de L'arbre de la vida.











De ben lluny descendíem.
Tot astre, tota estrella, tota cosa
del firmament teníem a l’abast.
Ell em parlava
de l’ordre i l’harmonia
de l’univers.
I no parava de lloar
el prodigi suprem
de la creació.
En la volta del cel giravoltàvem
amb la cadència
d’un vals silenciós.

I d’entre els mons,
mostrant-me’n un, va dir-me:
«Un blau, un paradís: la vida.»
I ens hi vam dirigir com qui vol veure
de prop la placidesa
de l’aigua i del jardí: potser
la més equilibrada i singular
obra de Déu.

I vam baixar a través de l’últim núvol,
aresta avall del cim de la muntanya.
I de cop descobrírem
la terra de l’udol del llop,
del vol del corb, de la carnassa,
dels fills de tots els fills
que són humans i lluiten en bandada.

La tempesta colpeja els ulls:
la pluja crema.
Per què no sap el cel
sortir del mar d’aigua salada?
Cap on van les pregàries
que no són escoltades?
Per què només hi ha pietat
en el cor de la molsa?

Oh quantes cicatrius
imperceptibles des del firmament.
Que Déu torni a crear aquest món.
Però ara amb llum de dia.




28 de maig 2018

TORNAR A VENÈCIA





 




 



Fa quaranta anys vam visitar Venècia
i ara em dius que hi tornem.
Què et penses que hi sabríem veure?
¿Aquell antic hotel avui tancat?
¿Un de nou per no fer-hi ja l’amor?
¿La constant humitat que puja
dels fonaments als ossos?
¿El decadent romanticisme
que viu de les tristeses contingudes?
¿La mort segons va entendre Thomas Mann?


Al capdavall, nosaltres submergits
on la ciutat s’enfonsa. 


Perdona’m si no puc tornar a Venècia.
Amb el temps certes coses
s’han fet presents en mi:
els peus banyant-se al coll del pou
que recull les deixalles d’aigua
i el fang d’on desemboquen els meus rius. 


Aquesta personal Venècia,
sense ningú que hi escrigui cap postal.