Del
nostre temps d’amants em queda
el
cop de porta fent de comiat,
el
cinquè pis on vius
i
el nombre de graons
que
cap altre dels teus amants
no
arribarà a comptar.
Ja
sé que em deixo endur
per
l’hàbit de la mètrica;
al
capdavall, venim de mesurar
els
dies i les hores de disponible amor.
Segurament
un músic
et
faria estremir amb un fado.
Jo
t’escric tretze versos al replà.
TU I JO, ASSEGUTS A TAULA
Tu i jo, asseguts a taula.
No tenen cap
valor
els plats de
porcellana decorada,
ni els
coberts que els assetgen,
ni l’àpat
que claudica dins la boca.
Només
importa
la copa de
vi negre que he tombat
amb un
maldestre moviment del braç
repel·lint,
rebutjant, les paraules irades
que em llances des del teu
costat fosc de la taula.
Perquè està
escrit que si un mateix
trenca la
seva copa, perd,
talment com qui
en combat esfondra
un
objectiu amic.
Sang de
celler vessada
que des de
les tovalles blanques
em desemboca
avall per la cintura
fins a
tenyir-me el sexe amb el color
de les
ferides velles.
EM VAN DIR: «DÉU ET MIRA»
Em van dir: «Déu et mira.»
Però mai no he sabut
des de quin cel,
des de quina muntanya,
temple, casa o finestra,
per quina escletxa de la porta,
per quin interior de mi
m’aguaita.
La llum dels dies fuig
talment l’ombra minvant d’algú
—potser de Déu mateix—
girat d’esquena.
Cal que em desdigui, doncs,
per sempre més d’afigurar-lo,
car els meus ulls s’han despenjat
de l’arbre i són tan buits
com l’esberlada closca d’una ametlla.
Per això sé
que cap temps no ens espera
per a creuar-nos les mirades.
L’HORA PENETRANT
D’una sola estrebada
puc arrancar les busques del
rellotge,
fugir del temps perquè no
sigui el meu.
Però clavar-me-les,
m’exigeix més que fúria, destresa,
dos moviments precisos amb la
mà:
l’agulla curta,
encarant-me el metall
de l’hora contra el pit;
l’agulla llarga,
entrant-me fins on troben
el seu sentit les coses fetes.
