TOTES LES ESPELMES

A vegades m’heu vist entrar a l’església

però no significa que jo sigui creient.

Sóc compassiu, portes enfora.

A dins, encenc quantes espelmes trobo

sense deixar-hi almoina.

Déu ho comprèn:

per això no m’atura, ni les bufa,

i espera que s’apaguin soles. 

INTERIOR DE PRÉSSEC

Les mans ja hi eren. 

Faltava el ganivet

per a encarar-se al préssec.

Madur, l’enceto.

Amb ferides d’acer li trec la pell.

Per la boca se’m fa

carn dolça de la meva carn.

El giro, el ressegueixo.

A tallades me l’apodero

fins que m’atura el cos

endurit del pinyol.

Tindria un toc

de pedra excavada si no fos

perquè del seu dedins s’aixeca un cuc

en nom de totes

les boques i les llengües.

Ha començat el temps de ser visible.

Ja hi era des d’antic,

abans que hi entrés el ganivet, abans

que hi baixessin les meves mans:

blanc, discret, pacient,

encomanat al seu designi,

premonitori com les profecies.

Semblant a un àngel esperant-me

a l’extrem d’un sepulcre.