Primer van ser les mans.
Després, el ganivet
encarat cap al préssec.
Madur, l’enceto.
La pela degollada humiteja l’acer.
A tallades li vaig prenent el cos
perquè es faci carn meva.
El giro, el ressegueixo fins que
arribo
a l’ànima llenyosa del pinyol.
M’hi espera un cuc que el vetlla:
blanc, pacient, fidel a la seva
comesa.
Ja estava a dins abans de tota profecia.
Igual que un àngel esperant
a l’extrem d’un sarcòfag.
