FRÀGIL

 

                                                                                                        Hi ha històries reals.

Pateixen pel dolor d’avui i encara

no han trepitjat els vidres

trencats i les espines

que els esperen demà.

Pateixen pel seu fill, la poma fràgil

travessada per tots

els punyals de la vida,

entre llençols perennement immòbils

d’adolorides fulles.
I ell somia que arriba un braç de riu

d’aigües somes que el duen

al cel de les tortugues.

Quan els metges tancaren

ciències, tisores i esperances, 

el món se’ls va tornar una porta

que només obririen des de dins. 

Rendició? Impotència?

I Déu sense miracles!

Mai no serà un fruit madur,

diuen calladament. 

I des d’aquest silenci senten com 
el cor del nen mussita  

l’ingenu anhel de viure

en nom dels innocents 

que ho seran per sempre.

És dura la tendresa.

Però quan el futur pren la veu, crida,

i els pares es remouen

perquè els cops a l’enclusa

amartellant el brot i les arrels

avancen la derrota.

Tenen un fill, 
un niu guardat a la capçada,

I una quimera:

Què serà d’ell 
després que el vent més cert 

arrabassi el nostre arbre?

Sol no sabria

mirar per les estàtues

amb ulls de gat noctàmbul,

ni seguir el rumb

manejant el timó dels peixos,

i es perdria per la geografia

de les abelles.

Hauria de ser un àngel

que tingués ales d’àguila

i cos de colibrí.

De tant amor i angoixa van teixint

complicitats de sal i de cotó

per pujar a l’immens

escenari dels núvols. 

D’ell, que en seria?

I en un instant d’un dia

es deixen caure

com tres pedres al buit,

abans de la ventada.