BOMBARDEIG

Jo tenia una casa aquí,

abans del bombardeig,

abans del buit, abans del gos

que borda en nom de tots.

No em servirà de res el mur

que havia fet de paret mestra.

Nafres obertes a la llum

estenen les definitives ombres.

La fe s’escriu amb mitja lletra

damunt la pols. Però la veritat

arranca voltes i columnes

i alça gleves de ferros dissecats.

Plourà i tindré por del foc i de la pluja.

No falta gaire perquè torni

l’insaciable bec de l’àguila.

Tot cruix i put dins el gran niu. 

ÈPICA D’EPIGRAMA

 












L’absolut cim: un repte.

Miro, temptejo

els moviments per arribar-hi.

L’esforç d’un peu serveix

per alliberar l’altre.

Ascendeixo tot sol

perquè la fe no admet

concessions.

Meves i prou

són l’ànsia i aquesta set.

També el goig i el temor

submergits dins la impura

voluntat que ara em mena.

Sóc una peça fràgil.

A l’últim tram

m’aturo, bec, respiro,

aixeco els ulls en la pau del replà.

I el veig de prop,

majestuós i hieràtic,

panoràmicament suprem:

pedra deïficada.

Déu és arribar a un lloc 

on les ombres acaben
totes en una.

La llum, queda al darrere.

El veritable mèrit

són les escales del camí:

dretes,

constants,

desafiants,

amb graons que no es poden esquivar,

que pugen, sempre pugen,

fins a la catedral. 

TREN D'ABANS D'HORA

Benvolguts, escolteu-me: 

De seguida emprendré

l’inconegut viatge.

Pocs detalls en conec, 

com ara que la pluja

no afectarà la ruta,

i que em puc refiar

—inclús de nit i a ulls clucs—

d’un guia ja avesat

als camins de la meva

futura, inexplorada,

i erma geografia. 

I si algú no sé veure

fent l’adéu a l’andana,

no patiu pel que jo

pensi des del vagó;

el meu tren és d’aquells

que surten abans d’hora 

per molt que us afanyeu. 

Però voldré aturar-me,

alentint l’arribada,

a una estació clara

de volta il·luminada.

Porteu-m’hi la maleta

amb les coses de sempre:

he pres cuitadament 

només el temps viscut.

Aniré consumint

la fe dins una llàntia;

i per creure, vull creure,

que hi ha una altra parada.