ÈPICA D’EPIGRAMA

 












L’absolut cim: un repte.

Miro, temptejo

els moviments per arribar-hi.

L’esforç d’un peu serveix

per alliberar l’altre.

Ascendeixo tot sol

perquè la fe no admet

concessions.

Meves i prou

són l’ànsia i aquesta set.

També el goig i el temor

submergits dins la impura

voluntat que ara em mena.

Sóc una peça fràgil.

A l’últim tram

m’aturo, bec, respiro,

aixeco els ulls en la pau del replà.

I el veig de prop,

majestuós i hieràtic,

panoràmicament suprem:

pedra deïficada.

Déu és arribar a un lloc 

on les ombres acaben
totes en una.

La llum, queda al darrere.

El veritable mèrit

són les escales del camí:

dretes,

constants,

desafiants,

amb graons que no es poden esquivar,

que pugen, sempre pugen,

fins a la catedral. 

CARTES SENSE REBRE (TANKES)

             I

Guardo una carta

de quan podia dir-te

que t’estimava.

Mai no vaig enviar-la

tement el teu silenci.

              

            II

¿Vas contestar-me

de seguida la carta?

Ara és inútil

refer-nos de l’absència:

no s’hi val cap resposta.

           III
La guerra esquinça

les cartes que s’escriuen

en la batalla.

Un instant papallones,

abans de caure mortes.

            IV

Ens escrivíem

cartes d’amor romàntiques.

Però la vida

té la pròpia lletra

i no ha sabut llegir-nos.

            V

Tanco una carta

amb més valor que mèrit.

La llum s'acaba...

El vent d’un cop de porta

dirà el moment d’obrir-la.