ÈPICA D’EPIGRAMA

 












L’absolut cim: un repte.

Miro, temptejo

els moviments per arribar-hi.

L’esforç d’un peu serveix

per alliberar l’altre.

Ascendeixo tot sol

perquè la fe no admet

concessions.

Meves i prou

són l’ànsia i aquesta set.

També el goig i el temor

submergits dins la impura

voluntat que ara em mena.

Sóc una peça fràgil.

A l’últim tram

m’aturo, bec, respiro,

aixeco els ulls en la pau del replà.

I el veig de prop,

majestuós i hieràtic,

panoràmicament suprem:

pedra deïficada.

Déu és arribar a un lloc 

on les ombres acaben
totes en una.

La llum, queda al darrere.

El veritable mèrit

són les escales del camí:

dretes,

constants,

desafiants,

amb graons que no es poden esquivar,

que pugen, sempre pugen,

fins a la catedral. 

DESRECORDANT (ALZHEIMER)

Sempre vaig creure, pare, que vivies

resseguint el passat.

Et brillaven els ulls amb els records

d’allò que en feies dolor i èpica:

la infància atrapada dins la guerra,

la grisor de després, el servei militar

endurit com un rosegó de pa,

l’esforç de sol a sol

esculpint-te a les mans la duresa espartana.

Però un dia al mirall

t’hi reflectires amb un rostre inconegut:

eres la imatge de ningú.

Vas desaprendre-ho tot, menys el teu nom.

Cap altra malaltia no podia

en tu ser tan cruel. Sense memòria, 

assajaves la mort.