ÈPICA D’EPIGRAMA

 












L’absolut cim: un repte.

Miro, temptejo

els moviments per arribar-hi.

L’esforç d’un peu serveix

per alliberar l’altre.

Ascendeixo tot sol

perquè la fe no admet

concessions.

Meves i prou

són l’ànsia i aquesta set.

També el goig i el temor

submergits dins la impura

voluntat que ara em mena.

Sóc una peça fràgil.

A l’últim tram

m’aturo, bec, respiro,

aixeco els ulls en la pau del replà.

I el veig de prop,

majestuós i hieràtic,

panoràmicament suprem:

pedra deïficada.

Déu és arribar a un lloc 

on les ombres acaben
totes en una.

La llum, queda al darrere.

El veritable mèrit

són les escales del camí:

dretes,

constants,

desafiants,

amb graons que no es poden esquivar,

que pugen, sempre pugen,

fins a la catedral. 

INTERIOR AMB ETIQUETA

Dreta, damunt la taula,

ets el reclam indefugible, 

la temptació estilitzada

vestida d’etiqueta,

la mesura despòtica

del meu desig, oh ampolla.

Et tinc, et miro, m’apodero

del teu interior.

Copa a copa t’eixugo l’ànima

de minvant horitzó.

Amb consol de licor m’enlaires

i aleshores em sento vencedor

del nostre repte etílic.

Em fas savi en les lletres,

i prolífic, i agosarat en tot,

pletòricament immortal.

Hi ha vegades també

que quan et prenc em perdo,
caic i caic i em domines.

Recordes aquests dies més que jo:

des del teu cos de vidre em guanyes,

transparent i ben nua.