Sempre
vaig creure, pare, que vivies
resseguint
el passat.
Et
brillaven els ulls amb els records
d’allò
que en feies dolor i èpica:
la
infància atrapada dins la guerra,
la
grisor de després, el servei militar
endurit
com un rosegó de pa,
l’esforç
de sol a sol
esculpint-te a les mans la duresa espartana.
Però
un dia al mirall
t’hi
reflectires amb un rostre inconegut:
eres la imatge de ningú.
Vas
desaprendre-ho tot, menys el teu nom.
Cap
altra malaltia no podia
en
tu ser tan cruel. Sense memòria,
assajaves
la mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada