UN RELLOTGE POT PERDRE LES AGULLES

Un rellotge pot perdre les agulles

i un home descobrir,

malgrat l’esfera en blanc, malgrat

enganyar-se en el compte de les hores,

que encara el temps s’escola

cap a l’eixut sorral. 

He tancat la finestra

quan el sol s’enlairava   

en el darrer migdia.

El gerro disfressat amb flors de plàstic

menteix una perenne primavera;

ja no trepitjaré 

les fulles decadents de la tardor.

Portes endins, aturo les paraules

i emmudeixo el batent de l’aigua

perquè la pluja soni

només en algun lloc, ben lluny d’aquí.

Tot romandrà quiet, com l’aire

de l’ampolla envellint al soterrani.

Sóc jo i el meu succés:

l’home reclòs que duu

les busques del rellotge

clavades a l’esquena.

Les agulles mai no perdonen.

LA VIDA EN 'OFF'

Quan repasses les llargues hores del temps viscut

i veus que sobreïxen els rellotges,

saps que ha arribat l’edat de la memòria.

De la retrospectiva construeixes una èpica:

busques ser l’antic llop però ja t’enlluerna

un sol que va a la posta. Segons què és ben inútil.

Ja no en queden, de llops. Et menteix la muntanya

que ara tens al darrere. Aprèn dels arbres

del bosc: cap no recompta els nius que s’hi bastiren

ni el seu brancatge enyora la parada de l’àguila.

Com ells, tampoc no temis la destral ni l’incendi.

És el temps del present, de la veritat certa.  

Deixa, doncs, que la vida

per si sola s’expliqui amb veu en off.

DESTRIANT SILENCIS (TANKES)

          I

Escric poemes

amb els retalls dels dies

i degotissos

d’hores. Si algú se’ls mira,

que hi dediqui un silenci.

          II

Som dos silencis,

perquè la guerra esclafa

cors i paraules.

Tu el tens per les absències;

jo, de vençuda pàtria.

          III

Cauen les fulles.

En tocar el terra deixen

soroll d’enclusa.

La tardor ja em colpeja;

preludi de silenci.

          IV

La mar callada,

és remor en la memòria,

de quan lliscaven

pel nostre cos, escumes,

únic vel de nuesa.

          V

Els amants sempre

s’estimen en silenci.

Temen que l’aire

escampi la breu, fràgil

i secreta abraçada.

          VI

Jardins del claustre:

quan la nit endormisqui

el doll de l’aigua,

podré escoltar murmuris

de rosada en els lliris.

HORES COLLIDES (TANKES)

         I

La melangia,
o intentar ésser poeta,
vessar de l'ànima
versos en blanc i negre;
les llàgrimes, vermelles.

        II

Al jardí torno

de quan érem feliços.

Tu i jo, per sempre,

vam dir. Però els teus llavis

ja no tenen paisatge.

        III

Si em preguntessin

què voldria emportar-me

a l’erm exili,

diria: la trobada

primera, on tot comença.

        IV

Damunt jo ploro

de llàgrimes antigues,

esmorteïdes

entre els porus dels marbres

fins que un plany les revifa.

        V
El nom em crida
algú, rere la porta
del meu capvespre.
Faig l’adormit i resto

en un mortal silenci.

        VI            

Si el temps poguéssim

guardar, tot jo seria

infant encara.

A l’equipatge porto,

morta, la innocència.

        VII

Llaura el camp. Sembra.

Vetlla perquè la pluja

venci l’ortiga.

Sigues arrel i espiga,

i després, foc, pa i cendra.

        VIII

Ja sona l’hora

de mitjanit. Escolto

sis campanades

fugisseres pel dia;

sis més, se’m queden dintre.

        IX

Quan el rellotge

hagi acabat les hores

deixaré caure,

de les mans, paper i tinta,

i les paraules balbes.

        X

L’últim poema

serà una plana escrita

en blanc, tan buida,

fràgil i entenedora

com la ploma que vola.