BOMBARDEIG

Jo tenia una casa aquí,

abans del bombardeig,

abans del buit, abans del gos

que borda en nom de tots.

No em servirà de res el mur

que havia fet de paret mestra.

Nafres obertes a la llum

estenen les definitives ombres.

La fe s’escriu amb mitja lletra

damunt la pols. Però la veritat

arranca voltes i columnes

i alça gleves de ferros dissecats.

Plourà i tindré por del foc i de la pluja.

No falta gaire perquè torni

l’insaciable bec de l’àguila.

Tot cruix i put dins el gran niu. 

BLUES DE FINAL DE COMBAT

El soldat ferit, de Marcel Janco

Avui els bombarders han aturat

els seus tambors. Cap bala ja no esquinça

el vel impur de l’aire fumejant.

És molt dur el silenci quan se sent

amb pedres a l’oïda i entre ferros vençuts.

Algú diu que la guerra s’ha acabat;

ve d’un cant ofegat, com de sordina.

Potser l’home menteix, potser ningú no canta,

perquè la guerra romp les melodies.

Però és ben certa aquesta pau, la meva:

particular, interna, exhalant, del color

fangós que pren la sang dels soldats abatuts.

Si abans algú cantava, que canti un blues per mi.

Sol, en l’últim combat.