L'AMOR ÉS UN PARAIGUA SENSE OBRIR
(Memòries del jardí)
El desconsol és un paraigua
perdut en algun lloc plujós
on tothom sap de núvols i refugis.
Et mulles, t’arreceres,
tornes a córrer xop...
Cap paraigua que passa no és el teu.
Ningú te’l trobarà
ni l’amor te’n durà un de nou.
El desconsol és un paraigua absent.
L’espera és un paraigua
obert
quan no arriba la pluja
i només hi entra el
vent.
El mantens desplegat mentre desitges
que l’amor s’hi aixoplugui
—tant se val, per atzar—
de seguida
que esclatin
els prodigis
de l’aigua.
L’espera
és un paraigua eixut.
L’amor és un paraigua sense obrir,
cobert per la complicitat dels núvols.
És la pluja suau
que deslliga els cabells
i amara els llavis folls.
És aquesta set nostra,
el deler insaciable
de les fonts
que ens revénen per
dins.
L’amor és un paraigua
a quatre mans.
