ORACLES

Quan va perdre el camí de l’esperança,

va entendre que el no-res fa de sendera,

que el futur guarda un lloc, encara que només

estigui escrit per una sola cara.

Llavors esquinçà el nord i tots els vents,

i a l’oracle del riu va llançar flors silvestres

com qui tira a la font la maleïda

i entelada moneda del desig.

A peu nu, just on l’aigua aprèn a fer miracles,

l’home, ira i delit, es desvivia

per reprendre els camins que jeuen ofegats

al dessota de joncs i de falgueres:

inútilment, la ruta de les nimfes.

Cap al sud dels crepuscles

hi ha meandres immòbils que perderen el mar,

i troncs en la ribera, mig arrel, mig naufragi.

Remuntà per l’eixorca ossamenta d’un arbre;

com un ocell inquiet, resseguí cada branca.

Va entendre que el no-res fa de sendera,

una sendera esparsa, de blaus encoixinats,

terriblement immensa i generosa.          

I a l’oracle del cel 

                              va llançar el seu vol: 

                              aquest, el meu.