REFUGIATS

Esperàvem la pluja i només queia

l’angoixant fang de la desesperança,
la pols escarnint l’aigua clara.
Esperàvem que el sol ens escalfés,
però insolent sortia a tatuar-nos
amb agulles els ulls i d’escates els llavis.
Esperàvem el pa en el rebost del somni,
i era buit, ressonant 
com pedres dins les tombes. 
Rebutjàvem el vent, i no hi havia
altre recer que els cossos
fent de veles i sense governall.
Volíem un camí,

i en el nord de la brúixola els fusells

ens dreçaven a un mur

forjat d’apocalipsis.

Després, ja poc quedava a desitjar:
un contrallum i prou de vida.