Digueren: «Sense Déu no hi ha camí.»
I jo que soc de caminar només
quan el trepig dels passos ve del meu
interior, quin repte —vaig pensar—,
quin prestigiós guia, quin desfici
si haguéssim d’anar junts tot destriant
els misteris que encara no hem entès.
I perquè també soc indigne d’ell,
del meu camí n’he fet un corriol.
Surto de mi mateix, descalç i sobri,
per beure en l’aigua honesta dels miralls.
No sé si aquest viatge invoca Déu:
la meva fe és fràgil i ni arriba
a l’esquifida ombra de la formiga.
Difícilment així puc esperar
merèixer un sol instant d’eternitat;
al capdavall, estic molt més a prop
de l’herba que dels núvols i els eclipsis.
El veritable repte és tornar a peu
amb l’altivesa al rostre com qui canta,
la tendresa de qui ni mou les fulles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada