La roca avisa:
cruix, s’estremeix,
es despenja del cim.
Pren força, avança, s’apodera,
amb unglots fets d’arestes va arrancant
cabelleres de pols, la pell del meu paisatge.
Sóc al pendent.
Per a aturar-la no tinc braços.
Per a esquivar-la no tinc cames.
Un crit desesperat no l’atemoriria.
¿Quin refugi m’empara?
¿A qui convèncer amb la pregària
si és Déu qui mou la roca,
feixuga com un tros de cel?
Ara que sento el pes
de l’extrema unió dels cossos,
renuncio a comprendre.
És el moment de creure i prou.
De creure? Sí, de creure.
Crec en la roca!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada