24 d’ag. 2015

FRÀGIL

 

                                                                                                        Hi ha històries reals.

Pateixen pel dolor d’avui i encara
no han trepitjat els vidres
trencats i les espines
que els esperen demà.
Pateixen pel seu fill, la poma fràgil
travessada per tots
els punyals de la vida,
entre llençols perennement immòbils
d’adolorides fulles.
I ell somia que arriba un braç de riu
d’aigües somes que el duen
al cel de les tortugues.

Quan els metges tancaren
ciències, tisores i esperances, 
el món se’ls va tornar una porta
que només obririen des de dins. 
Rendició? Impotència?
I Déu sense miracles!

Mai no serà un fruit madur,
diuen calladament. 
I des d’aquest silenci senten com 
el cor del nen mussita  
l’ingenu anhel de viure
en nom dels innocents 
que ho seran per sempre.
És dura la tendresa.
Però quan el futur pren la veu, crida,
i els pares es remouen
perquè els cops a l’enclusa
amartellant el brot i les arrels
avancen la derrota.

Tenen un fill, 
un niu guardat a la capçada,
I una quimera:
Què serà d’ell 
després que el vent més cert 
arrabassi el nostre arbre?
Sol no sabria
mirar per les estàtues
amb ulls de gat noctàmbul,
ni seguir el rumb
manejant el timó dels peixos,
i es perdria per la geografia
de les abelles.
Hauria de ser un àngel
que tingués ales d’àguila
i cos de colibrí.

De tant amor i angoixa van teixint
complicitats de sal i de cotó
per pujar a l’immens
escenari dels núvols. 
D’ell, que en seria?
I en un instant d’un dia
es deixen caure
com tres pedres al buit,
abans de la ventada.


16 d’ag. 2015

METÀFORA INTERIOR





















Em va dir: “Vés i tingues delit. Crea,
però no facis pa,
ni vi, ni res
que es fongui de seguida dins la boca”.

I li vaig contestar: “Trauré poemes
ignorats i profunds
del pou de l’ànima,
que aguantin com la roca el cop de l’aigua”. 

I l’home em replicà: “El que escriuràs
tindrà la breu durada
d’una ala sense ocell.
Ningú no et llegirà ni tastarà”.

Tant se val. Remouran
el meu interior fent d’aliment
perquè aflori
i s’alliberi
la secreta presó dels sentiments.
La poesia,
obrint els propis murs. 


10 d’ag. 2015

MERCAT ÀRAB

















Vinc de les vinyes
arrenglerades,
cartesianes.
Sem fa el mercat
un laberint
farcit d’articles,
flaires, colors,
gustos, foteses
reclams, astúcies
i picaresques.
Això ja ho tinc...
Això no ho vull...
Això serveix?...

Ja no sé en quina
parada venen
dàtils i mel.
Per carrerons
de surt-si-pots,
perdut acabo:
damunt d’aquests
caps de sardina
hi estic passant
tota la tarda.



9 d’ag. 2015

METÀFORA ANTIGA




El camí trepitjat i el blanc dels seus cabells
li anunciaven l’hora
de pujar a la muntanya.
Sabia que el futur
no entén d’antics conceptes.
Iniciar calia el sacrifici
més lent i personal, definitiu:
deixar-ho tot i fondre’s en la neu
perquè ja cap demà pogués mostrar-li 
allò que abominava.
I hi va ascendir prenent
en lloc de fe, fantasmes;
quan pesa el passat són inevitables.
  
Però a dalt del cim s’esborren els rellotges.
La vida viu del que l’ànima dóna
i adopta formes, símbols,
signes d’eternitat.
I va viure, va viure,
veient com les arrels
remuntaven les roques
d’arestes de navalla,
i aprengué el nom de totes
les generacions
de voltors, serpents i àguiles.
El sol li feia de Déu perquè estava
present i era qui més lil·luminava.

I en el foscant d’un dia, exclamà la muntanya:
¿No sents el gran combat 
que anorrea la vall?
Cap Déu no hi ha esmerçat compassió.
De l’incendi ets la pobra,
exclusiva, ignorada,
sola cendra salvada.
L’origen del no-res.

6 d’ag. 2015

ESCENA DE LLIT





















L’amor és una forma d’estimar.
I la més sublim —ella va afegir.
Apagaren el llum i arribà el sexe
amb el guió de sempre:
curt, callat i mecànic.
Després,
girats cap al costat del llit,
mirant el lent rellotge de la nit,
pensen
que el sexe és una forma
d’estimar imperfecta,
o alegre de plorar.


5 d’ag. 2015

COSES PER FER ABANS QUE CANTI EL PRIMER GALL














Ens despertem,
i el somni
es fon com un terròs
de sucre caigut dins
les llàgrimes de la realitat.

Hi ha moments 
en el somni 
que els morts encara riuen
ingènuament vius,
feliçment retrobats.
Aleshores voldríem
fer-los el comiat
que ens va negar l’absència,
o exclamar un t’estimo
allà on vam callar,
poder expiar les culpes
que no acceptàrem mai,
saber-los veure quan el seu futur 
tenia nom d’abisme,
o morir en lloc d’ells,
ni que fos un instant.

Són coses per fer abans
que canti el primer gall. 


1 d’ag. 2015

ORACIÓ SENSE VÓS












Em parlaven de Vós,
i el silenci rebia;
era mut el silenci
i ofegà tots els mots.
Vaig buscar com un lladre
en lesperit trobar-vos
del meu interior.
I regirant-me l’ànima
—l’últim instint, potser—,
ressonà la buidor.
Més endins, res no hi guardo;
més enllà, no hi duré  
ni la compassió.
El dolor és el d’ara.
Tan de bo que existíssiu
per creure en Vós, Senyor,
i poguéssiu sentir
aquesta oració.