Dreta, damunt la taula,
ets el reclam indefugible,
la temptació estilitzada
vestida d’etiqueta,
la mesura despòtica
del meu desig, oh ampolla.
Et tinc, et miro, m’apodero
del teu interior.
Copa a copa t’eixugo l’ànima
de minvant horitzó.
Amb consol de licor m’enlaires
i aleshores em sento vencedor
del nostre repte etílic.
Em fas savi en les lletres,
i prolífic, i agosarat en tot,
pletòricament immortal.
Hi ha vegades també
que quan et prenc em perdo,
caic i caic i em domines.
caic i caic i em domines.
Recordes aquests dies més que jo:
des del teu cos de vidre em guanyes,
transparent i ben nua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada