30 de des. 2012

PANORAMA CLOS

 

En l’antic
panorama del cel teu i l’ombra meva
s’esvaí
l’arc que ens duia al nostre iris.

Buit del crit,
ni em desvetllo trucant-me
a la porta corseca
d’on no visc.

Esdevinc
la sal que eixuga l’aigua,
el fibló dins l’eruga,
del jardí.

Cauen fils
del teler de paraules,
mentre es fon la memòria
en degotís.

Faig camí
pels confins de la casa
esquinçant cada mapa
i el destí.

Ve la nit
a recordar-me absències.
Per les llàgrimes baixen
querubins. 

15 de des. 2012

ORACLES













Quan va perdre el camí de l’esperança,
va entendre que el no-res fa de sendera,
que el futur guarda un lloc, encara que només
estigui escrit per una sola cara.

Llavors esquinçà el nord i tots els vents,
i a l’oracle del riu va llançar flors silvestres
com qui tira a la font la maleïda
i entelada moneda del desig.

A peu nu, just on l’aigua aprèn a fer miracles,
l’home, ira i delit, es desvivia
per reprendre els camins que jeuen ofegats
al dessota de joncs i de falgueres:
inútilment, la ruta de les nimfes.

Cap al sud dels crepuscles
hi ha meandres immòbils que perderen el mar,
i troncs en la ribera, mig arrel, mig naufragi.

Remuntà per l’eixorca ossamenta d’un arbre;
com un ocell inquiet, resseguí cada branca.
Va entendre que el no-res fa de sendera,
una sendera esparsa, de blaus encoixinats,
terriblement immensa i generosa.          
I a l’oracle del cel 
                              va llançar el seu vol: 
                              aquest, el meu.


27 d’oct. 2012

AVANTATGES DE SEGUIR ESSENT ESPANYOL?


No he sentit cap argument que em faci desistir d’independitzar-me d’Espanya. Quan escolto els unionistes, la seva prèdica és en sentit negatiu i tremendista: que si la fractura social; que si hi haurà fronteres; que si sortirem de la Unió Europea; que si Catalunya serà pobra i trista; que si la Constitució ho prohibeix; que si som tots espanyols des del diluvi universal...

No, tot això no és cert. Qui vulgui convèncer-me dels avantatges de continuar essent espanyol, que doni les seves raons, no les de la por. Els raonaments hauran de ser de caire positiu: quin demà m'espera dins Espanya?, quin futur tindrà la pròpia Espanya? Els partidaris de la unió que facin un exercici de pedagogia; el temor no dóna trempera ni l'home del sac convenç. Però en aquesta tasca persuasiva caldrà ser molt hàbil perquè ens facin oblidar el passat, als catalans, i fer-nos creure que el futur serà diferent i millor. La història, l'assetjament d'allò que soni a català, les estadístiques i el prestigi de l’estat juguen en contra seva.

Des del Partit Popular es diu que “el cor d’Espanya té una part catalana”. Deu ser la mateixa part que volen espanyolitzar precisament per ésser discordant amb qui s’ha apropiat en exclusiva del concepte de nació i de la titularitat de la sobirania, de qui s'ha fet amo del batec d'aquest cor. Ah, i quan ens vulguin convèncer dels avantatges de compartir Estat, no acceptarem “llimona” per “fruita dolça”.  

16 de set. 2012

FEDERALISTES, PER DIR ALGUNA COSA


No entenc per què ser socialista del PSC equival a voler ser federalista. Si sóc socialdemòcrata, per què he de renunciar a exercir el socialisme dins un Estat català? No són pas antagònics. El que val és el credo sociopolític, independentment del país on el senti i l’apliqui. O és que els socialistes francesos o alemanys ho són menys, de socialistes, perquè no són espanyols?

Diguem-ho clar: el federalisme de Pere Navarro és simplement una excusa. Rebutja el sobiranisme no perquè veu en l’Estat federal una alternativa a l'Estat propi per via de la independència, sinó perquè no se sent prou identificat amb l’aspiració de Catalunya de reeixir com a nació, aquella amb més antigor que totes les ideologies que es fan i es desfan, i amb pòsit i mèrits per assolir la suprema categoria sobirana. 

En Pere Navarro i els seus coreligionaris haurien de saber que, si realment volen un Estat federal, la seva primera feina és reclamar un Estat que ho sigui, i no engreixar l’Espanya unitària. Si el seu federalisme fos sincer, podrien combregar amb molts postulats de la nova era del president Mas. Malauradament, són federalistes, per dir alguna cosa, i així justificar l’oposició a l’emancipació nacional.

20 d’ag. 2012

FEINES DE TRANSICIÓ NACIONAL

En vigílies de la transició nacional...

...Si jo sabés idiomes, informaria en totes les llengües la situació d'opressió fiscal i nacional de Catalunya. Cal que la comunitat internacional ens comprengui, esperi i ben rebi quan arribi la secessió. 

Si jo fos informàtic, prepararia el software perquè els catalans poguessin pagar a l'Agència Tributària de Catalunya, per possibilitar la insubmissió fiscal. La sobirania fiscal és la millor eina per controlar l'economia del dia després. Per què un pacte fiscal si podem tenir hisenda pròpia per via directa?

Si jo fos un líder, promouria la independència, amb un full de ruta de la transició, clar i català, sense haver de recórrer al diccionari per interpretar l'ideari. 

Si jo fos polític, formaria una taula d'unitat nacional sobiranista i transversal. (Per què la CUP sempre va per lliure?)

Si jo fos estatista, formaria un Govern a l'ombra, amb estructures d'Estat. Al delegat del govern de Madrid l'anomenaria ambaixador

Si jo fos legislador, formaria els ponents per a la redacció de la Constitució catalana i la legislació del nou Estat. La majoria de normes legals actuals són comunes a l'estat espanyol i, per exemple, la Llei d'expropiació forçosa és de 1954, signada per Franco.

Però com que no sóc ningú d’aquests, considero que molts podríem ajudar-los a fer-ho possible. És la feina post manifestació de l'Onze de Setembre. Quan les banderes descansin, començarà l'hora d'organitzar-nos per enfilar la transició nacional cap a l'Estat propi.

13 d’ag. 2012

ÒMNIUM I L'ESTAT PROPI


La propera Diada es preveu multitudinària. Hi ha prou pressió a la societat perquè Barcelona es converteixi en un crit unànime en favor de l’Estat propi. De la mateixa manera que la veu del carrer de la manifestació del 10 de juliol de 2010 no anava en contra de les retallades de l’Estatut, aquesta tampoc no anirà en defensa del pacte fiscal. El maquillatge del resultat d’aquella manifestació que feia Montilla no el pot tornar a repetir el president Mas.

Quan ja sabem que no ens alimenten engrunes, la reivindicació catalana per força ha pujat de to. L’Assemblea Nacional Catalana, la gran convocadora de la manifestació d’aquest Onze de Setembre, té bona part del seu prestigi dipositat en l’èxit de l’acte. De moment, Òmnium Cultural, que sapiguem, no hi participa. Què s’hi juga aquesta entitat que té la voluntat d’esdevenir el punt de trobada de la societat civil i de reivindicar i donar resposta a la realitat cultural i nacional de Catalunya? Doncs Òmnium s’hi juga la posició de pilar i referent civil de la transició nacional.

La paternitat de la marxa de la Diada té els ulls posats en el precedent del 10 de juliol de 2010 i que Òmnium, aleshores, va saber convocar i aglutinar. Si la manifestació és un èxit, com és d’esperar, quina explicació podrà donar Òmnium en cas de no sumar-s’hi? Cap que sigui convincent. Per això, cal que s’hi impliqui vivament i explícitament, amb totes les lletres. La seva veu i el seu lema no poden ser altres que la màxima aspiració sobiranista, que és la d’assolir la independència de Catalunya. Només hi cap aquesta opció. De la mateixa manera que la seva absència significaria no estar a l’altura del moment, demanar el pacte fiscal seria fer seguidisme d’un programa electoral. I ara no toquen mitges tintes: toca fer país, decididament. La marxa de Barcelona ens ho dirà sense maquillatges.

3 d’ag. 2012

EL PACTE FISCAL NO DEIXA VEURE EL BOSC


Venim dient alguns “tenim pressa”. I no és una frase, és una necessitat. Si Espanya és rescatada, començarà la intervenció en tot l’àmbit de les autonomies. El primer que es perdrà serà allò que des de l’òptica del govern central sigui superflu o ja tingui una resposta o alternativa a Madrid. Si som rescatats, haurem de dir adéu a determinades competències transferides; adéu a la diversitat per anar a parar dins el sac general; adéu a la cultura diferent; adéu a les polítiques d’immersió; adéu a la representació exterior; adéu a la televisió pública catalana. Ah, i per suposat, adéu a la proposta d’un pacte fiscal inviable en un Estat sense diners i intervingut per la Unió Europea.

Al seu torn, si Catalunya és rescatada per Espanya, encara que l'Estat no ho sigui per Europa, podria passar quelcom semblant, tal vegada amb menys impacte o ingerència, però amb més indignitat: el motor d’Espanya, el país que suporta l’espoli fiscal, l’autonomia històrica, estaria rebent l'extrema unció i dictant el testament “in articulo mortis”.

El Govern de la Generalitat està badant. Ha de marcar, ja, pit i territori. Que s’oblidi del programa electoral de CiU, absurd i inassolible. Les branques no li deixen veure un bosc que està a punt de ser talat pels llenyataires de Madrid si abans no ho ha fet la troica. 

21 d’abr. 2012

MAR QUE ENCEGA

















Miro el mar. M’enlluerna
un raig de llum vidrat
com si un far invisible
em ferís la mirada.
Encegat, hi vull veure
la sirena dels somnis,
amb l’amor i els dos sexes
descobrint-se a palpentes.

Dic un nom, el teu nom,
i una remor d’escumes
contra els sentits s’esberla.
Llavors entenc que el mar
el seu niu blau em nega,
i que l’aigua és profunda,
terriblement immensa.
A ponent veig estesos
minúsculs grans de sorra,
anònims i desèrtics.
El sol no pot matar
l’aranya que em teixeix
gebrades a l’esquena.


29 de març 2012

CDC: VIATGE CAP A ÍTACA O PER LES "GOLONDRINAS"

Convergència Democràtica de Catalunya, en el congrés de Reus, ha llançat el seu titular més agosarat fins ara: vol seguir el camí cap un estat propi, cap a la plena sobirania. Un estat que no sabem com hauria de ser perquè el partit evita parlar d’independència –paraula tabú per als convergents-; de si es tracta d’un estat sobirà dabast internacional o, simplement, d’un estadi inferior de sobirania, propi de l’estat federal.

Podem pensar que torna a ser la tàctica habitual de la plana major convergent, del sí però no, d’una de calç i una altra d’arena. Podem creure que únicament serveix per amansir els votants i simpatitzants, com aquell que dóna sucre per ensinistrar el gosset, per després pactar amb el PP per permetre la governabilitat.

Jo vull confiar en CDC. Considero que la seva declaració és un pas endavant i sense retorn, un avís per a navegants –mai més ben dit, si cerquen Ítaca-.  Si s’obté el pacte fiscal, amb gestió de tots els impostos i recursos a través d’una Agència tributària catalana,  la Generalitat tindrà el control de les arques, cosa que facilitaria un hipotètic estat propi. Si no s’obté el pacte, l’estat propi naixerà de la rebel·lia davant la impotència i el fracàs.

La seva ambigüitat és mesurada. Ha dit prou per fer aixecar les orelles, i no diu prou per anar assonant el terreny sense formar durícies a les mans. Convergència ja no pot fer marxa enrere. Tard o d’hora ha de salpar cap a Ítaca: no pot permetre’s fer una volta en golondrinas i tornar al port hostil dels pirates. 

1 de març 2012

DUES NITS


Tu ets, negra àguila, l’ombra de la nit desplegada
pel velam de les ales i urpes victorioses.
No es faran teus el cel ni el vol de l’oreneta,
ni el pol·len virginal que en primavera torna.

La foscor estén fanals que falsegen la lluna.
Si fos certa la nit, tindria un escenari
de lluernes i grills en platejats paisatges,
dessota el generós firmament d’antiquari.

Però aixeca el teló de basàltic eclipsi
escampant nius impúdics, teixits amb plomes àcides.
La nit trenca els cristalls de l’aigua sense nimfes, 
on ploren les estàtues el metall de les llàgrimes.

Oh àguila, tu devores els coloms de les torres
quan s’aturen les hores, quan cauen les campanes.
La pell dels soterranis supura l’ebri estigma
de les hordes nocturnes que escarneixen l’albada.

L’altra nit tinc guardada, com un glop a la boca,
com un jardí plantat al cor d’una bombolla.
Jo tinc la nit encesa amb la primera llàntia,
com el sexe d’amor, màgic i clos, de l’àngel.


25 de febr. 2012

LA CONSTITUCIÓ, AQUEST IMPEDIMENT


Sembla ser que el motiu pel qual Espanya reconegués una hipotètica independència escocesa seria que la unió amb Anglaterra va ser pactada. Al seu torn, la independència de Catalunya, segons el ministre d’Afers Exteriors, García-Margallo, tindria el seu impediment en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna, proclamada per la Constitució espanyola.

Sempre que hi hagi acord intern -diu el ministre-, Espanya reconeixerà els nous estats, cosa que no fa amb Kosovo perquè va declarar unilateralment la independència. Espanya, governi qui governi, mai entendrà que els pobles que han estat sotmesos forçadament, bèl·licament, tenen el dret i l’obligació de recuperar les seves institucions, constitucions i llibertats. No pot estar en millor situació qui acorda una unió, com és el cas d’Escòcia i Anglaterra, que qui està dins un estat en contra de la seva voluntat, veient i patint continus atacs a la seva essència. El presoner de guerra, ¿oi que entenem que ha d’intentar la fugida?

L’estat espanyol no pot emparar-se en el formalisme de la Constitució per limitar la secessió. Si aquesta és la legalitat  –la del poder de l’estat abocat en l’ordenament jurídic-, té els peus de fang.  Els catalans tenim la legitimitat que ens empara i, darrera  d’ella,  el dret internacional a la lliure determinació dels pobles. Que som un poble i una nació, no ens ho pot negar cap Constitució, i que aquest text ens posi en el mateix calaix de la nació espanyola no és culpa nostra i hi discrepem.  ¿No estem d’acord en què Catalunya és mil·lenària? Doncs per aquí!...


5 de febr. 2012

COR DE PRUNA


Quan un punyal de gel t’assetgi el cor de pruna
i enfilis la rosada, baixa cap on el mar
vol ser mar, recer i gorja, mirall de cel i sucre.

Remunta pels naufragis de petxines de nacre,
a peu nu en l’univers ensalivat dels crancs.
La sorra eixuga els solcs salobres de la galta.

Escolta la llavor del que sents en silenci.
Lleva’t l’ànima insomne, desplega l’horitzó,
amplíssim i esfumat, per cavalcar els trapezis.

No tinguis por: són teus el desig, l’esperança
i l’àncora encallada en el fons del teu pou.
Busca el camí del far; oblida la campana!

27 de gen. 2012

CATALUNYA, AMB MÉS RAÓ QUE ESCÒCIA


Quan veig que Escòcia vol i pot promoure un referèndum per independitzar-se del Regne Unit, tinc una sana enveja. Els escocesos s’hi van incorporar per l’Acta d’Unió (1707) i no com a conseqüència de les armes. Si observem la bandera del Regne Unit podrem comprovar com hi duu la creu de sant Andreu escocesa, de color blanc sobre fons blau. És una imatge explícita del reconeixement de la formació plurinacional de l’estat.

Escòcia, tot i no tenir, ni molt menys, el pes econòmic que té Catalunya envers Espanya, vol demanar la independència. Pretén ser un Estat, així de clar. No hi ha por del fantasma de la fractura social que a tort i dret esmenten els nacionalistes catalans de CiU; una paradoxa venint de qui precisament s’autoanomena ‘nacionalista’.

Per als escocesos, ser lliures és una qüestió de dignitat nacional, de tenir llibertat per decidir el seu futur, i per això els cal desfer el pacte pel qual van renunciar a regir-se directament. El primer ministre escocès, Alex Salmond, quan diu “vull la independència no perquè pensi que som millors que cap altre país, sinó perquè sé que som tan bons com qualsevol altre”, el que fa és una declaració d’autoestima, de confiança en la pròpia capacitat i possibilitats, contrària a estar sotmès a la pàtria potestat d’una altra nació amb qui comparteix l’estat.  

No s’ha produït a Escòcia la desafectació que els catalans sentim per l’estat central; tot i això,  la seva millor relació amb el poder anglès no els fa desistir de poder decidir el seu futur. ¿Què no farien en la nostra insostenible situació? ¿Què no farien si en lloc d’estar units per un pacte ho estiguessin pel dret de conquesta, amb l’abolició de les institucions i drets històrics? ¿Que no farien amb tant greuge fiscal?

De raons perquè Catalunya reaccioni políticament n’hi ha més que a Escòcia. El motiu de la passivitat catalana no hem de buscar-lo en la societat catalana –ensopida, sí, però no claudicant- sinó en els partits majoritaris. És irònic que els dirigents convergents quan alaben la democràcia anglesa per permetre el referèndum no es posin a la pell del SNP, partit que lidera la consulta escocesa. S’han d’admirar tots els actors de la funció i saber aplaudir quan el protagonista ens supera en coratge. A casa nostra encara s’estila allò de “que ve el llop...!”.