Quan un punyal de
gel t’assetgi el cor de pruna
i enfilis la rosada, baixa cap on el mar
vol ser mar, recer i
gorja, mirall de cel i sucre.
Remunta pels
naufragis de petxines de nacre,
a peu nu en
l’univers ensalivat dels crancs.
La sorra eixuga els
solcs salobres de la galta.
Escolta la llavor
del que sents en silenci.
Lleva’t l’ànima
insomne, desplega l’horitzó,
amplíssim i esfumat,
per cavalcar els trapezis.
No tinguis por: són
teus el desig, l’esperança
i l’àncora encallada
en el fons del teu pou.
Busca el camí del
far; oblida la campana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada