En l’antic
panorama del cel teu i l’ombra meva
s’esvaí
s’esvaí
l’arc que ens
duia al nostre iris.
Buit del
crit,
ni em
desvetllo trucant-me
a la porta
corseca
d’on no visc.
Esdevinc
la sal que eixuga l
el fibló
dins l’eruga,
del jardí.
Cauen fils
del teler
de paraules,
mentre es
fon la memòria
en degotís.
Faig camí
pels
confins de la casa
esquinçant
cada mapa
i el destí.
Ve la nit
a recordar-me
absències.
Per les
llàgrimes baixen
querubins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada