La propera Diada es preveu
multitudinària. Hi ha prou pressió a la societat perquè Barcelona es
converteixi en un crit unànime en favor de l’Estat propi. De la mateixa manera
que la veu del carrer de la manifestació del 10 de juliol de 2010 no anava en contra
de les retallades de l’Estatut, aquesta tampoc no anirà en defensa del pacte
fiscal. El maquillatge del resultat d’aquella manifestació que feia Montilla no
el pot tornar a repetir el president Mas.
Quan ja sabem que no ens alimenten
engrunes, la reivindicació catalana per força ha pujat de to. L’Assemblea
Nacional Catalana, la gran convocadora de la manifestació d’aquest Onze de
Setembre, té bona part del seu prestigi dipositat en l’èxit de l’acte. De moment,
Òmnium Cultural, que sapiguem, no hi participa. Què s’hi juga aquesta entitat que
té la voluntat d’esdevenir el punt de trobada de la societat civil i de
reivindicar i donar resposta a la realitat cultural i nacional de Catalunya? Doncs
Òmnium s’hi juga la posició de pilar i referent civil de la transició nacional.
La paternitat de la marxa de la
Diada té els ulls posats en el precedent del 10 de juliol de 2010 i que Òmnium,
aleshores, va saber convocar i aglutinar. Si la manifestació és un èxit, com és
d’esperar, quina explicació podrà donar Òmnium en cas de no sumar-s’hi? Cap que
sigui convincent. Per això, cal que s’hi impliqui vivament i explícitament, amb
totes les lletres. La seva veu i el seu lema no poden ser altres que la màxima
aspiració sobiranista, que és la d’assolir la independència de Catalunya. Només
hi cap aquesta opció. De la mateixa manera que la seva absència significaria no estar
a l’altura del moment, demanar el pacte fiscal seria fer seguidisme d’un
programa electoral. I ara no toquen mitges tintes: toca fer país, decididament. La
marxa de Barcelona ens ho dirà sense maquillatges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada