ASSAIG DE POEMA AL BAR

El Coro, Vilafranca del Penedès

Un bar pot fer de temple o de presó.

Escric, i no he passat de paraules perdudes.
Deixeu-me’n si en trobeu, mal que siguin esparses, 
mal que parlin d’un plany.

El fred també s’hi esforça amb millor sort:

de blanc m’emplena el full.

Inclús aquell borratxo que intentava

trobar el portal, ja té la ruta tèrbola

que el duu cap el carrer.

Jo tinc uns mots esquerps camí d’enlloc.

Enlloc és una taula, un home sol.

Ha entrat ella. Qui és? Només li sé

l’endiumenjat trepig dels tacons alts

repicant-me damunt del cor de zenc.

Al seu pas balancegen els plecs de la faldilla.

Dels cabells en fa oratge. I s’atansa, i diries

molí de vent o ràfega furtiva.

És sensible el paper. S’aixeca, voleteja:

dins el bar és la vela hissada d’un poema.

Ella, de l’aire estant l’agafa com qui toma

un ocell abatut. Amb un somrís

me’l retorna. L’ha entès sense llegir-lo;

sense existir, l’ha escrit. I fem el punt final. 

ÚLTIMA INNOCÈNCIA

La il·lusió és un nen que duu

un globus a la mà. Lleuger, voleia,

lligat i pres per un fil inquiet.

Amb la mirada el vetlla. Ulls enlaire,

camina, es van seguint, són l’un de l’altre.

Sembla que l’acompanyi

el més fidel ocell. 

Fins que arriba el moment de cada cosa.

Perquè a la infantesa li és de mena

tenir les mans petites i descloses,

ingènues i tendres,

i el globus se li escapa

com qui deixa anar al buit la innocència.

Jo ara tinc endurits

els braços i les mans.

Cap alenada d’aire no em sorprèn.

Puc retenir un ocell,

resguardar-me de l’aire,

però allò que volà, on va aturar-se? 

RENDEZ-VOUS

Vam dir-nos en aquell

lacònic comiat:

La vida dóna voltes;

si ens sentíssim perduts,

trobem-nos a París.

'Perduts', una paraula
que no cridava a res
ni tenia el sentit
de cap inquietud.

Després, temps de silenci.

Tu oblidares l’agenda;

jo, cadascun dels trens.

París, sense nosaltres.

No sé què hagués passat

en diferent ciutat.

Per a tu, París era

el reflex de parella

trencada, amb paisatges
que mostren cicatrius
sagnants sobre el record

del que creies l’amor.

Ningú no et va posar

el ne me quitte pas.

A París jo hi buscava

els ponts mirant el riu

oberts com ulls de dona,

l’acordió sonant

en l’escena d’uns versos,

cançons de vida en rosa,
d’amor foll i de pell, 

o la malenconia

tràgicament romàntica.

¿Ens vam equivocar

citant-nos vora el Sena?

No. París, en el fons,

l’havíem escollit

per mai més no trobar-nos:

era un adéu encobert,

del tot definitiu.

Ja no necessitàvem

res semblant a Jacques Brel.

INTERVAL

Desitjar i no tenir; enyorar el que tinguérem,

són les cruels constants que dóna el temps.

De la decepció no en treurem una lírica;

tampoc de qui percep un oasi llunyà
més enllà de la set, 
n’arriba a tastar l’aigua i veu que és un miratge 
fugisser i vaporós. Irrepetible. 
Vénen a ser els extrems d’un mateix desconsol.

Hi ha un moment, però, precís i exacte,

lliure de tot neguit, on cap de les frisances

no s’entrellaça amb l’altra. 
L’he vist en la ingràvida gota d’aigua suspesa 
entre el doble univers de la clepsidra.
El tinc en la tendresa
d’un sospir sostingut a mitja veu,
i en l’espai d’un segon guardat dins un parèntesi.

Som tu i jo compartint aquest únic instant:

no comptem el viatge que ens ha dut fins aquí,

ni el demà o si algú el desfilarà. 
És el nostre interval. 

MONEDES DE MÚSIC

No massa lluny de mi,

una guitarra toca.

La melodia és bella i animosa,

d’un ritme que s’imposa al caminar.

Arribo al lloc. Esguardo

el músic de carrer.

Què deu sentir aquest noi

que sota el pont del tren

bescanvia la música

a la ventura d’unes

monedes que seran poques i tristes?

Quan deixo anar la meva,
el terra sona a buit. 

Passa el tren i les vies

dringuen com si llancés monedes falses.

Són els metalls de la realitat.
Sota el pont hem perdut,
ell i jo, el compàs.

LA VIDA EN 'OFF'

Quan repasses les llargues hores del temps viscut

i veus que sobreïxen els rellotges,

saps que ha arribat l’edat de la memòria.

De la retrospectiva construeixes una èpica:

busques ser l’antic llop però ja t’enlluerna

un sol que va a la posta. Segons què és ben inútil.

Ja no en queden, de llops. Et menteix la muntanya

que ara tens al darrere. Aprèn dels arbres

del bosc: cap no recompta els nius que s’hi bastiren

ni el seu brancatge enyora la parada de l’àguila.

Com ells, tampoc no temis la destral ni l’incendi.

És el temps del present, de la veritat certa.  

Deixa, doncs, que la vida

per si sola s’expliqui amb veu en off.

PERDUT EN LES CARTES D'AMOR

Perdut, perdut em sento, on comptar no sabries.

En els versos i els llavis que m’alteren la mètrica,

sumant temptacions amb un àbac de pètals.

Perdut, perdut em sento, per on no em trobaries.

En la nit desvetllada i en els somnis del dia,

entre paisatges vells que el desig enjardina.

Perdut, perdut em sento, on tampoc no em tindries.

Enllà dels ulls de sempre, en les mirades clares,

per veure en quina d’elles m’hi reflecteixo encara.

Perdut, perdut em sento, amb el que jo voldria:

retenir papallones i estimar damunt l’herba,

fins que el temps s’aturés en la pluja del sexe.

Però no em perdré prou; només en melangies.

Rellegiré les cartes d’amor que tinc guardades

sense valor per viure-les; tampoc per enviar-les.