PERDUT EN LES CARTES D'AMOR

Perdut, perdut em sento, on comptar no sabries.

En els versos i els llavis que m’alteren la mètrica,

sumant temptacions amb un àbac de pètals.

Perdut, perdut em sento, per on no em trobaries.

En la nit desvetllada i en els somnis del dia,

entre paisatges vells que el desig enjardina.

Perdut, perdut em sento, on tampoc no em tindries.

Enllà dels ulls de sempre, en les mirades clares,

per veure en quina d’elles m’hi reflecteixo encara.

Perdut, perdut em sento, amb el que jo voldria:

retenir papallones i estimar damunt l’herba,

fins que el temps s’aturés en la pluja del sexe.

Però no em perdré prou; només en melangies.

Rellegiré les cartes d’amor que tinc guardades

sense valor per viure-les; tampoc per enviar-les.

HORES COLLIDES (TANKES)

         I

La melangia,
o intentar ésser poeta,
vessar de l'ànima
versos en blanc i negre;
les llàgrimes, vermelles.

        II

Al jardí torno

de quan érem feliços.

Tu i jo, per sempre,

vam dir. Però els teus llavis

ja no tenen paisatge.

        III

Si em preguntessin

què voldria emportar-me

a l’erm exili,

diria: la trobada

primera, on tot comença.

        IV

Damunt jo ploro

de llàgrimes antigues,

esmorteïdes

entre els porus dels marbres

fins que un plany les revifa.

        V
El nom em crida
algú, rere la porta
del meu capvespre.
Faig l’adormit i resto

en un mortal silenci.

        VI            

Si el temps poguéssim

guardar, tot jo seria

infant encara.

A l’equipatge porto,

morta, la innocència.

        VII

Llaura el camp. Sembra.

Vetlla perquè la pluja

venci l’ortiga.

Sigues arrel i espiga,

i després, foc, pa i cendra.

        VIII

Ja sona l’hora

de mitjanit. Escolto

sis campanades

fugisseres pel dia;

sis més, se’m queden dintre.

        IX

Quan el rellotge

hagi acabat les hores

deixaré caure,

de les mans, paper i tinta,

i les paraules balbes.

        X

L’últim poema

serà una plana escrita

en blanc, tan buida,

fràgil i entenedora

com la ploma que vola.