NO TORNIS AL TEU POBLE

Pablo R. Picasso: Horta d'Ebre

  

NO TORNIS AL TEU POBLE
 
Aparta-te’n, no hi vagis,
salva’t de tornar al poble
de la infantesa.
 
La teva part se’n va anar amb tu,
una altra va morir entre els que s’hi quedaren,
la resta per a tu no va existir.
 
Però en cas que hi tornessis seduït per la veu
falsament entendrida de l’absència,
tingues present
que voldrà saquejar-te, cos endins,
allò que et vas endur.
A canvi et donarà dies d’hivern,
i gent que no coneixes,
i davant d’un mirall, la culpa.
 
Seràs un lloc,
la peça retrobada,
l’espai buidat de l’arbre
desarrelat.

 

 

OCELL D'INFANTESA

Jo tenia pocs anys

i un puput coronava

la carena del vell

casalot del davant.

La primavera el duia.

Es plantava

orgullós

de ploma, cresta i bec

al límit de l’aresta.

El seu cant insistent,

repetitiu, monòton,

venia a ser el diàleg

cadenciós

dels nostres dies.

Però una primavera

va deixar de venir.

I no tornà en cap altra.

Res ni ningú

que li prengués

el lloc.

La soledat

té nom de teulat buit

anunciant la mort.

Em vaig fer gran

de cop.

NO US CREGUEU CAP DELS CONTES

Jo tinc un bosc perdut

i un altre de clavat com una estella

a la punta dels dits.

Aquell va existir en l’aire

retingut i innocent d’escoltar un conte.
Fa molt de temps hi havia, ens explicaven,
on res no era impossible, la tragèdia
venia dibuixada,
i tots érem feliços

quan vencíem el llop.

Però els contes falsegen el dolor,

la sang, la pietat;
no són més que mentides

per endolcir la mort.

L’altre bosc se m’endinsa

carn avall de les ungles.

Duu la por de la nit, la veritat

temuda de la crida de la lluna

mentre el pecat udola

i em trasbalsa els ullals.

No hi busqueu la infantesa,

perquè s’ha fos com l’aigua dins la gola.

Passeu de llarg; és l’hora

en què la bèstia escriu

el desenllaç fidel,
cruel, definitiu,

fet d’abatuda vida.

Serà directe al coll, lluny de metàfores

—sempre els llops fem això—;

i entrat en el moment 
de l’epíleg salvatge

aniré desfilant

la penyora vermella

—ai noia, tu i el teu nom—

sense retorn.

No us cregueu cap dels contes,

i menys el seu final.

ÚLTIMA INNOCÈNCIA

La il·lusió és un nen que duu

un globus a la mà. Lleuger, voleia,

lligat i pres per un fil inquiet.

Amb la mirada el vetlla. Ulls enlaire,

camina, es van seguint, són l’un de l’altre.

Sembla que l’acompanyi

el més fidel ocell. 

Fins que arriba el moment de cada cosa.

Perquè a la infantesa li és de mena

tenir les mans petites i descloses,

ingènues i tendres,

i el globus se li escapa

com qui deixa anar al buit la innocència.

Jo ara tinc endurits

els braços i les mans.

Cap alenada d’aire no em sorprèn.

Puc retenir un ocell,

resguardar-me de l’aire,

però allò que volà, on va aturar-se?