L’ÚNICA RAÓ DE L’ESCAMOT

D’un crit m’han despertat i em fan llevar,

un bram que ha esvalotat l’ocell de l’alba.

Ell pot fugir, però jo em quedo

entre parets i reixes infal·libles.

Tinc la por de després del crit

i dels cops ressonants d’algú que cava.

Cava, i cada vegada

que fa la fossa més profunda

m’escurça el temps

fins a delimitar el moment exacte

en què seré vençut per l’escorpí.

És l’única raó de l’escamot.

¿Per quin crim, per quin Déu, per quin honor,

gosen perpetuar-me enfonsat a la terra?

Com en un fruit madur desgranaré les bales

i quan les tingui fora del cos i de les mans,

m’elevaré lleuger amb l’ocell de l’alba. 

COM UN PROPÒSIT

¿Algú creu que l’ocell lliure i feréstec

té la sensació que ha volat prou?

¿O que l’ocell captiu de la terrassa,

tot i no volar, no en manté el propòsit?

També l’amor es fa aquestes preguntes.

Perquè no hi ha un model per estimar,

desconec si podríem estimar-nos

més, o acostar-nos a un encara més.

L’amor ens deixarà el regust del dubte,

un dubte que al final assumirem

a mig camí entre el convenciment

i l’ombra d’una claudicació.
Però quan amb ulls clucs revisi el mapa

d’on no he sabut volar, compartiré

l’engabiat propòsit de l’ocell.