11 de gen. 2015

ÚLTIMA INNOCÈNCIA











La il·lusió és un nen que duu
un globus a la mà. Lleuger, voleia,
lligat i pres per un fil inquiet.
Amb la mirada el vetlla. Ulls enlaire,
camina, es van seguint, són l’un de l’altre.
Sembla que l’acompanyi
el més fidel ocell. 

Fins que arriba el moment de cada cosa.
Perquè a la infantesa li és de mena
tenir les mans petites i descloses,
ingènues i tendres,
i el globus se li escapa
com qui deixa anar al buit la innocència.

Jo ara tinc endurits
els braços i les mans.
Cap alenada d’aire no em sorprèn.
Puc retenir un ocell,
resguardar-me de l’aire,
però allò que volà, on va aturar-se? 



2 comentaris:

  1. Potser m'ho sembla a mi, però copso un sentiment pessimista superior al teu sentit habitual de la realitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El poema vol ser una metàfora de la pèrdua de la infantesa, escenificada en un joguet molt infantil: el globus. Si mires altres poemes, veuràs que en tinc d'amor i desamor, de records, sentiments, ànima, nostàlgia, pau, guerra, etc, No tot el que explico ho he viscut, però sóc capaç d'assimilar-ho.

      Elimina