9 d’oct. 2021

NO TORNIS AL TEU POBLE

  

NO TORNIS AL TEU POBLE


Defuig, no hi vagis,

guarda’t de tornar al poble on vas passar

aquells dies llunyans de la infantesa.

La teva part se’n va anar amb tu,

una altra va morir entre els que s’hi quedaren,

la resta per a tu no va existir.

 

Però en cas que hi tornessis

quan el seu cant digui el teu nom,

tingues present que una vegada a dins

t’exigirà —oh delerós depredador—

que li retornis el que vas endur-te,

i a canvi et donarà dies d’hivern

i gent que no coneixes i una culpa.

Seràs un lloc,

seràs l’espai que ocuparà

el buit del teu arbre desarrelat.



6 de set. 2021

COLLITA

 

COLLITA

 

Obro l’última ampolla

de l’anyada en què vam posar etiquetes

al vi i a la felicitat.

Ara té gust d’antic celler

i de ceps arrancats,

de tu i de mi fets sediments

que es dispersen al fons de cada copa.

 

Reompliré l’ampolla buida amb l’aire

present en el moment de la nostàlgia.

Me’l prendré d’un sol glop, del broc estant,

quan cap altre aire no sàpiga moure

les fulles del meu arbre.

Serà un instant irrepetible:

respirar el temps fugit,

talment com qui s’abraça

a l’únic vol de l’ànima. 



 

6 d’ag. 2021

TRETZE VERSOS AL REPLÀ



TRETZE VERSOS AL REPLÀ 

 

Del nostre temps d’amants em queda

el cop de porta fent de comiat,

el cinquè pis on vius

i el nombre exacte d’esglaons

que pugen cap a tu:

el mapa desplegat de l’illa del tresor.

 

Ja sé que em deixo endur

per l’hàbit de la mètrica;

al capdavall, venim de mesurar

els dies i les hores de disponible amor.

Segurament un músic

et faria estremir amb un fado.

Jo t’escric tretze versos al replà.



23 de jul. 2021

NO ATAQUIS L’ENEMIC

  

NO ATAQUIS L’ENEMIC

 

No ataquis l’enemic.

Desitja-li la més voluptuosa,

irresistible i decadent

de les temptacions.

Aviat hi caurà,

talment l’insecte que és atret

per la passional obscenitat

del regalim de mel.

 

Tu mentrestant

vincla’t davant el mur

que un dia va ser un poble

i ara és un plany,

i amb l’eina del teu front

pica contra les pedres, truca

com qui vol despertar una porta

aparedada o una tomba,

fins que de l’altra banda

et responguin els morts

i els expulsats.

 

No envegis el plat dolç de l’enemic.

T’ha calgut descendir a les runes

que foren paret mestra 

perquè poguessis construir,

des de la carn ferida,

una estratègia.

D’aquí vindrà que t’alçaràs

brandant la mística arma del dolor.

A cops de sang

superaràs l’insecte.



24 d’abr. 2021

ENCARA QUE NO SIGUI VERITAT

 

Fotograma de l'Arbre de la vida


ENCARA QUE NO SIGUI VERITAT

 

Els millors contes eren les històries

que el pare es feia revenir

a la memòria.

Fins que un dia em va dir:

«Què més puc explicar-te? Ja ho saps tot.»

Vaig ajudar-lo: «Explica’m coses,

encara que no siguin veritat.»

 

Mon pare va somriure

perquè només creia en certeses,

com qui sap que la terra

amarada de pluja s’endureix

si la trepitges,

i com qui mai no et parlarà

del prodigi d’algú que caminava

descalç damunt les aigües.

Jo vaig créixer de cop; era el moment

de guardar les paraules 

tangibles i finites,

els fruits madurs del pare.


Ara que ja no hi és,

quan trepitjo en nom seu 

la terra eixuta, dic:

«Vine i tornem a asseure’ns,

encara que no sigui veritat.»


 


10 d’abr. 2021

TU I JO, ASSEGUTS A TAULA

 

 

TU I JO, ASSEGUTS A TAULA


Tu i jo, asseguts a taula.

No tenen cap valor

els plats de porcellana decorada,

ni els coberts que els assetgen,

ni l’àpat que claudica dins la boca.

 

Només importa

la copa de vi negre que he tombat

amb un maldestre moviment del braç

repel·lint, rebutjant, les paraules irades

que em llances des del teu

costat fosc de la taula.

 

Perquè està escrit que si un mateix

trenca la seva copa, perd,

talment com qui en combat esfondra

un objectiu amic.

 

Sang de celler vessada

que des de les tovalles blanques

em desemboca avall per la cintura

fins a tenyir-me el sexe amb el color

de les ferides velles. 




28 de nov. 2020

EM VAN DIR: «DÉU ET MIRA»

 

EM VAN DIR: «DÉU ET MIRA»

 

Em van dir: «Déu et mira.»

Però mai no he sabut

des de quin cel,

des de quina muntanya,

temple, casa o finestra,

per quina escletxa de la porta,

per quin interior de mi

m’aguaita.   

 

La llum dels dies fuig

talment l’ombra minvant d’algú

—potser de Déu mateix—

girat d’esquena.

Cal que em desdigui, doncs,

per sempre més d’afigurar-lo,

car els meus ulls s’han despenjat

de l’arbre i són tan buits

com l’esberlada closca d’una ametlla.

Per això sé

que cap temps no ens espera

per a creuar-nos les mirades.