EL MEU EDÈN
El meu Edèn
és generosament modest:
una tortuga
que té el doble d’edat del gat,
i jo que doblo els anys de la tortuga.
Van i venen coloms sense temps ni amo.
Ens estirem a l’ombra
del llimoner,
vell i rugós com una herència,
el refugi que ens salva
d’un cel enterbolit de profecies.
Les formigues de l’herba
repeteixen camins, trafiquen,
es congreguen; però no diuen res,
perquè s’estimen més portar bocins
de paisatge a la boca.
I és silenci l’abella
quan reconeix la flor i s’atura.
I qui ara dorm somnia
que té paraules i m’entén.
I jo faig que les meves callin
abans que no m’arribin a la veu.
En quin llenguatge lloarem
el perpetu propòsit de les fulles?
Cada gest que aprenguem sense mirar-nos
ens acostarà als lliurepensadors.
Serem creients de tot allò
que puguem abastar amb els braços,
sentir a les ungles
o en la més delicada articulació.
Ja no creurem en qui digui «Plourà»,
sinó en la pluja,
des de la pluja,
quan vingui a expulsar-nos de l’Edèn.
.jpg)
.jpg)
