La flor i l’arcaica roca
de l’alt de la muntanya
existeixen encara que ningú no les vegi.
Tot i així, sempre hi són, no esperen afalacs.
Una planta o una espècie,
que per inconegudes
no han arribat a tenir nom,
conserven la puresa de la Creació.
Això les fa discretes, geloses del seu do.
En canvi el nom de Déu,
absolut i precís com un metrònom,
guarnit amb l’adjectiu i la majúscula,
romandrà i serà dit en la mesura
que hom cregui en ell.
No faré poesia
de la muntanya estèril i escapçada
que ha anat cedint fins a rendir-se
al nivell de l’asfalt o al buit dels soterranis.
Versos sortits d’aquí, s’escriuen des dels ulls.
Vindrà la poesia
de qui, amarat, remunta cap al cim
amb les mans enfeinades:
aigua clara a la dreta
i un plançó de pomer a l’esquerra.
La poesia
és arribar a la roca,
haver creat aquest moment.
Comença! Escriu!
.jpg)
