TRETZE
VERSOS AL REPLÀ
Del
nostre temps d’amants conservo
el
cop de porta fent de comiat,
el
cinquè pis on vius
i
el nombre exacte d’esglaons
que pugen cap a tu: el mapa desplegat
de l’illa del tresor.
Ja
sé que em deixo endur
per
l’hàbit de la mètrica;
al
capdavall, venim de mesurar
els
dies i les hores de disponible amor.
Segurament
un músic
et
faria estremir amb un fado.
Jo
t’escric tretze versos al replà.
IMATGE DE POETA AMB CIGARRET
Observant Gabriel Ferrater (1922-1972)
Amb les ulleres fosques
observa allò que fuig.
Fuma, i el cigarret
és un bes sense boca.
Dos dits de la mà esquerra
li encerclen la pipada.
La punta encesa com
un arma al descobert
deixa veure la cendra
que sobresurt rendida,
la fràgil pervivència
del plaer consumit.
Sabem que s’aproxima
el moment del col·lapse,
de caure com qui es llança
als peus del propi abisme.
Però no la veurem
al cendrer, o escampada
a terra o a la roba.
Es mantindrà expectant,
perennement suspesa,
immòbil: el llegat
d’un instant capturat
a la fotografia.
Els qui estaven amb ell
no recorden més coses.
Ni tan sols el poeta,
passats els anys i mort,
podria ben bé dir-nos
què hi feia allà assegut.
Ni els versos que aquell dia
esperaven un lloc,
vés a saber, entre l’ànima
i el paquet de tabac.
Ara mateix això
no importa tant i són
prescindibles detalls.
Tenia més valor
enquadrar un punt de cendra:
quasi una profecia.
FULLS DE DIARI SOBRE UN TERRA ACABAT
DE FREGAR
He estès al terra uns quants fulls de diari
havent fregat. Per sobre hi passo amb cura,
de puntetes, com qui no hi vol passar.
Vaig trepitjant notícies i anuncis
que em salven de deixar petjades vistes.
Plecs de paper fent passera delaten
el camí fet i els llocs on no he arribat,
un traçat fràgil i caduc que es perd
quan els recullo, embeguts d’humitat.
Disciplinadament, així la vida.
Però un dia, com qui no ho vol llegir,
en un dels fulls descobriré un anunci
que parlarà de mi, i jo seré un crit.
La mort té moltes formes d’avisar-te.
També d’espedaçar-te: qui m’aixequi
del terra encara moll farà seguir
per sota les sabates el meu nom.
(Ferit per una amant
més infidel que jo)
No sóc avar, ja ho saps.
Surto de tu
renunciant al temps
que et vaig donar.
No cal que me’l retornis.
Serà tot teu,
com un regal en blanc
sense sorpreses
i sense embolicar.
NO TORNIS AL TEU POBLE
Defuig, no hi vagis,
guarda’t de tornar al poble
on vas passar
aquells dies llunyans de la
infantesa.
La teva part se’n va anar
amb tu,
una altra va morir entre els
que s’hi quedaren,
la resta per a tu no va
existir.
Però en cas que hi tornessis,
potser cridat pel nom, potser atret per un càntic,
tingues present que una
vegada a dins
t’exigirà —gelós depredador—
que li retornis tot allò que
vas endur-te,
i a canvi et donarà dies d’hivern,
i gent que no coneixes, i
una culpa.
Seràs un lloc,
seràs l’espai que ocuparà
el buit del teu arbre
desarrelat.
COLLITA
Obro l’última ampolla
de l’anyada en què vam posar
etiquetes
al vi i a la felicitat.
Ara té gust d’antic celler
i de ceps arrancats,
de tu i de mi fets sediments
que es dispersen al fons de cada
copa.
Reompliré l’ampolla buida amb l’aire
present en el moment de la nostàlgia.
Me’l prendré d’un sol glop, del broc
estant,
quan cap altre aire no sàpiga moure
les fulles del meu arbre.
Serà un instant irrepetible:
respirar el temps fugit,
talment com qui s’abraça
a l’únic vol de l’ànima.
NO
ATAQUIS L’ENEMIC
No
ataquis l’enemic.
Desitja-li
la més voluptuosa,
irresistible
i decadent
de
les temptacions.
Aviat
hi caurà,
talment
l’insecte que és atret
per
la passional obscenitat
del
regalim de mel.
Tu
mentrestant
vincla’t
davant el mur
que
un dia va ser un poble
i
ara és un plany,
i
amb l’eina del teu front
pica
contra les pedres, truca
com
qui vol despertar una porta
aparedada
o una tomba,
fins
que de l’altra banda
et responguin els morts
i els expulsats.
No
envegis el plat dolç de l’enemic.
T’ha calgut descendir a les runes
que foren paret mestra
perquè
poguessis construir,
des
de la carn ferida,
una
estratègia.
D’aquí
vindrà que t’alçaràs
brandant
la mística arma del dolor.
A
cops de sang
superaràs
l’insecte.
