EL MEU EDÈN
El meu Edèn
és generosament modest:
una tortuga
que té el doble d’edat del gat,
i jo que doblo els anys de la tortuga.
Van i venen coloms sense temps ni amo.
Ens estirem a l’ombra
del llimoner,
vell i rugós com una herència,
el refugi que ens salva
d’un cel enterbolit de profecies.
L’herba voreja els nostres cossos
i mostra panorames i assemblees
per on trafiquen les formigues.
Però no diuen res
perquè s’estimen més portar bocins
de paisatge a la boca.
I és silenci l’abella quan s’hi atura.
I les meves paraules callen
abans que em surtin de la veu.
I així, en quin llenguatge lloarem
l’etern propòsit de les fulles?
Tots hem renunciat als alfabets.
Cada gest que
aprenem sense mirar-nos
és un elogi
als lliurepensadors
i ens fa
creients de tot allò
que puguem abastar
amb els braços,
sentir a les
ungles
o en la més
fina articulació.
No creiem en
qui diu «Plourà»,
sinó en la
pluja,
des de la
pluja,
quan vingui a
expulsar-nos de l’Edèn.
.jpg)
.jpg)
