FAULA DEL NEN QUE TREPITJA LES FORMIGUES

FAULA DEL NEN QUE TREPITJA LES FORMIGUES

 

El nen que juga al parc

ha descobert unes formigues

que avancen, neguitoses, en renglera.

S’hi acosta i de seguida les trepitja.

Riu amb desfici, xiscla, s’hi acarnissa

inconscient de la barbàrie.

 

La terra i l’herba

comparteixen la mort

multiplicada.

 

No sap encara d’on li ve,

cap on porta, què en treu

d’haver-les perseguit,

d’esclafar-les a cops

insistits de taló,

d’arribar fins al niu,

abatre’l i enrunar-lo.

 

No l’ha aturat ningú.

Cap veu, cap mà.

 

Qui li ho farà saber?

Quin àngel de la guarda

redreçarà el camí

que va de la innocència

a l’absoluta impietat?

 

Se’n va del parc.

Cap senyal d’esperança.

Arrossega a la sola una victòria 

feta de diminutes

i immenses crueltats.  

 

ENCARA QUE NO SIGUI VERITAT

                          A mon pare

ENCARA QUE NO SIGUI VERITAT
 
Els millors contes eren les històries
que el pare es feia revenir
a la memòria.
Fins que un dia em va dir:
«Què més puc explicar-te? Ja ho saps tot.»
Vaig ajudar-lo: «Explica’m coses,
encara que no siguin veritat.»
 
Mon pare va somriure
perquè només creia en certeses,
com qui sap que la terra
amarada de pluja s’endureix
si la trepitges,
i com qui mai no et parlaria
del prodigi d’algú que caminés
descalç damunt les aigües.
 
Jo vaig créixer de cop: hi ha un temps
en què els anys caben dins d’un dia.
Havia arribat l’hora
de guardar les paraules
tangibles i finites,
els fruits madurs del pare.
 
Ara que ja no hi és,
quan trepitjo en nom seu
la terra treballada, dic:
«Vine, pare, i tornem a asseure’ns,
encara que no sigui veritat.»

QUI MOU LA ROCA

 Artesonraju, Perú

QUI MOU LA ROCA
 

La roca avisa

amb un definitiu estrèpit

i es deixa anar

muntanya avall.

 

Per a aturar-la no tinc braços.

Per a esquivar-la no tinc cames.

Un crit desesperat no l’atemoriria.

Resar, ¿quina pregària faria que es complís

la meva voluntat abans que Déu la seva?

¿I quin esperançat refugi demanar-li

si jo sóc el pendent

i Ell és qui mou la roca,

feixuga com un tros de cel?

 

És temps de creure i prou.

De creure?

Sí, de creure:

Crec en la roca.

 

 

COM UN REGAL EN BLANC

Escultura: Caja vacía (Jorge Oteiza)

 

COM UN REGAL EN BLANC

 

(Ferit per una amant

més infidel que jo.)

  

Puc ser gelós

però de cap manera un home avar.

No penso reclamar-te

el temps que et vaig donar.

Onsevulga que el tinguis

—entrecuixat, paït, amortitzat—,

te’l pots quedar. És ben teu.

Com un regal en blanc,

buit de sorpreses

i sense embolicar.

 

 

EL FILL QUE NO TINDREM

Fotograma de L’arbre de la vida  (T. Malick, 2011)

EL FILL QUE NO TINDREM

  

(Què desitjar

després de l’última oportunitat?)

 

Perquè ens il·lusiona

el fill que no tindrem,

el desitgem feliç i bell i generós,

vingut de tu i de mi, del temps possible,

abans que fóssim tan covards.

 

Sense tenir-nos,

l’engendrem cada nit

reduïts a l’essència,

i mentre va venint

li decidim el nom

que coneixem de sempre.

 

Perquè hem après a veure’l,

ens arriba i somriu,

i creix i ens acompanya,

fins que el perdem a l’alba,

en despertar.

 

És nostre i mai prou nostre,

una vida prestada,

l’evanescent consol

que ve a llepar-nos les ferides

sota els llençols.

CONSTRUCTORS

Gravat de l'Hortus Sanitatis, de Jacob Meydenbach (1491) 

«Tota casa té el seu constructor,

però el constructor de tot és Déu.»

HEBREUS 3,4

CONSTRUCTORS 

Un home construeix una casa perfecta

en el lloc ideal, segura i envejable.

Però després a dins

hi basteix un amor amb les parets

estructurals del cor severament

apuntalades. Una casa,

i de seguida, ànima abandonada.

Això el fa ser mal constructor.

 

Del no-res Déu va formar un paradís,

i un home i una dona vinguts d’allà mateix.

Va donar-los la terra, gairebé tots els fruits,

i les estrictes normes de l’arbre de l’Edèn:

l’abusiu manament

que va inaugurar el càstig.

Era el principi, i ja crepuscular.

Això el fa ser mal constructor.

 

Perquè està escrit que Déu ha anat rectificant,

destruint i refent l’obra creada.

Podem trobar en botigues d’antiquari 

la guia de viatge dels primers expulsats

i mapes contrafets per l’aigua del diluvi

i pols de profecies

i llibres de pregàries tacats.

Això el fa ser mal constructor.

  

EL DIA DE TORNAR-NOS A ABRAÇAR

Before Sunset, 2004

 

EL DIA DE TORNAR-NOS A ABRAÇAR

Per amor he acceptat
que mai més no ens tindrem.
Has assumit quedar-te al seu costat,
fidel en el desert. Per ell, que ni sabrà
que hauràs alçat el mur de les renúncies
com qui expia una culpa.
 
Passarà el temps.
Emmudirem amb totes les paraules
que ja vam dir-nos.
Retindrem la nuesa de la flor
d’abans que ens expulséssim
del nostre paradís.
De l’enyor n’extraurem
maneres solitàries
i abstractes d’estimar.
 
Guardem-nos aquells dies
i només un de nou:
el dia de tornar-nos a abraçar
—tant ens farà en quin lloc—
en l’amor intangible
quan arribi la fi del món.