EL MEU EDÈN
El meu Edèn
és generosament modest:
una tortuga
que té el doble d’edat del gat,
i jo que doblo els anys de la tortuga.
Ens estirem a l’ombra
del llimoner,
vell i rugós com una herència,
el refugi que ens salva
del cel profètic.
Van i venen coloms sense amo.
L’herba voreja els nostres cossos
en la contínua assemblea
de les formigues i els insectes.
Guarden silenci
perquè s’estimen més portar bocins
de paisatge a la boca.
Es detura l’abella i calla.
I callen les paraules
abans que em surtin de la veu.
En quin llenguatge lloarem
l’eterna cobertura de les fulles?
Hem dispersat
els alfabets.
Cada gest que
aprenem sense mirar-nos
és un elogi
als
lliurepensadors
i ens fa
creients de tot allò
que puguem abastar
amb els braços
o amb la més afinada
articulació.
Quan creguem
en la pluja,
replegarem
l’Edèn.
Però els
coloms
no tornaran a
l’arca de Noè.
.jpg)
.jpg)
