Perquè ens il·lusiona
el fill que no tindrem,
el somiem feliç
i bell i generós,
a semblança de com haguéssim
volgut que fos.
No vam collir cap fruit
de les branques del sexe.
Érem amants, furtivament estèrils.
Ara, fora de temps,
amansides les mans, la pell i la
saliva,
només podem salvar-nos
girats als entelats
vidres de la nostàlgia.
En les nits manllevades
engendrem aquest fill
amb la sang i amb el nom
que li guardem de sempre.
I quan arriba,
el sentim i el vivim. I riu,
perquè sap què vol dir haver vingut.
Aleshores es queda entre nosaltres
fins que el perdem a l’alba,
en despertar.
És nostre i mai prou nostre,
fet del consol que ens llepa les
ferides
per dessota els llençols.