ENCARA QUE NO SIGUI VERITAT

 

Fotograma de l'Arbre de la vida

ENCARA QUE NO SIGUI VERITAT

 

Els millors contes eren les històries

que el pare es feia revenir

a la memòria.

Fins que un dia em va dir:

«Què més puc explicar-te? Ja ho saps tot.»

Vaig ajudar-lo: «Explica’m coses,

encara que no siguin veritat.»

 

Mon pare va somriure

perquè només creia en certeses,

com qui sap que la terra

amarada de pluja s’endureix

si la trepitges,

i com qui mai no et parlarà

del prodigi d’algú que caminava

descalç damunt les aigües.

Jo vaig créixer de cop; era el moment

de guardar les paraules 

tangibles i finites,

els fruits madurs del pare.

Ara que ja no hi és,

quan trepitjo en nom seu 

la terra eixuta, dic:

«Vine i tornem a asseure’ns,

encara que no sigui veritat.»

 

TRETZE VERSOS AL REPLÀ

 
TRETZE VERSOS AL REPLÀ

 

Del nostre temps d’amants em queda

el cop de porta fent de comiat,

el cinquè pis on vius

i el nombre de graons

que cap altre dels teus amants

no arribarà a comptar.

Ja sé que em deixo endur

per l’hàbit de la mètrica;

al capdavall, venim de mesurar

els dies i les hores de disponible amor.

Segurament un músic

et faria estremir amb un fado.

Jo t’escric tretze versos al replà.

 

TU I JO, ASSEGUTS A TAULA

 

 

TU I JO, ASSEGUTS A TAULA

Tu i jo, asseguts a taula.

No tenen cap valor

els plats de porcellana decorada,

ni els coberts que els assetgen,

ni l’àpat que claudica dins la boca.

 

Només importa

la copa de vi negre que he tombat

amb un maldestre moviment del braç

repel·lint, rebutjant, les paraules irades

que em llances des del teu

costat fosc de la taula.

 

Perquè està escrit que si un mateix

trenca la seva copa, perd,

talment com qui en combat esfondra

un objectiu amic.

 

Sang de celler vessada

que des de les tovalles blanques

em desemboca avall per la cintura

fins a tenyir-me el sexe amb el color

de les ferides velles. 

EM VAN DIR: «DÉU ET MIRA»

 

EM VAN DIR: «DÉU ET MIRA»

 

Em van dir: «Déu et mira.»

Però mai no he sabut

des de quin cel,

des de quina muntanya,

temple, casa o finestra,

per quina escletxa de la porta,

per quin interior de mi

m’aguaita.   

 

La llum dels dies fuig

talment l’ombra minvant d’algú

—potser de Déu mateix—

girat d’esquena.

Cal que em desdigui, doncs,

per sempre més d’afigurar-lo,

car els meus ulls s’han despenjat

de l’arbre i són tan buits

com l’esberlada closca d’una ametlla.

Per això sé

que cap temps no ens espera

per a creuar-nos les mirades.

 

 

L’HORA PENETRANT

 

L’HORA PENETRANT

D’una sola estrebada

puc arrancar les busques del rellotge,

fugir del temps perquè no sigui el meu.

 

Però clavar-me-les,

m’exigeix més que fúria, destresa,

dos moviments precisos amb la mà:

 

l’agulla curta,

encarant-me el metall

de l’hora contra el pit;

 

l’agulla llarga,

entrant-me fins on troben

el seu sentit les coses fetes.