ESCENA DE DESPRÉS D’UN ENDERROC

  

                         Imatge del blog El arte de las medianeras, de José A. Millán

ESCENA DE DESPRÉS D’UN ENDERROC

 

Han derruït la casa del costat.

A la paret mitgera, fent de teló de fons,

es veuen els espais que formaven les cambres,

un descarnat i acolorit tapís

d’urbanes cicatrius al descobert.

 

Puc resseguir l’espectre lineal

dels bastidors dels quadres, dels retrats de l’absència,

i el perfil dels capçals dels llits

que han desaprès a despertar,

i els claus que ja han deixat de sostenir.

 

En l’habitació més gran, la blanca,

encara hi ha clavat un crucifix

mirant al buit, mostrant la mort perpètua,

com si santifiqués aquest no-res

amb el qual comparteix el fred del sacrifici.

 

Sota la desarmada volta de les escales

perviu el testimoni antic d’un calendari.

Plou i l’aigua s’endú, trenta anys després,

d’un sol cop, tots els dies. Deu ser una cosa així

el forat negre de l’eternitat.

EL FILL QUE NO TINDREM

Imatge de la pel·lícula L'arbre de la vida (Terrence Malick, 2011)

EL FILL QUE NO TINDREM

(Què desitjar

després de l’última oportunitat?)

 

Perquè ens il·lusiona

el fill que no tindrem,

l’imaginem feliç i maco i generós,

vingut de tu i de mi,

del temps possible,

d’abans que fóssim tan covards.

 

Lluny l’un de l’altre,

l’engendrem cada nit

reduïts a l’essència.

De seguida t’arriba: el sents,

es belluga, l’envoltes,

et ressegueix, et tiba. És ell.

 

Sap el camí, l’únic trajecte.

Pren aire, submergit

en la fecunda volta del teu ventre,

per a deixar-se anar,

sortir de cop quan el cridem

pel nom de sempre.

 

Perquè hem après a veure’l,

el rebem en el lloc

guardat dels nostres braços.

Somriu i creix i ens acompanya

fins que ens el pren dels ulls

la trencadora llum de l’alba.

 

És nostre i mai prou nostre,

tendre fruit temporal

vingut com un prodigi.

És el consol imprescindible

que ens renta les ferides

sota els llençols.

 

 

NOMS DE LA GUERRA

 

 

NOMS DE LA GUERRA

                                                 

Qui primer mor en cada guerra

té el seu nom al costat de la notícia

i l’il·lusori honor de l’aprenent.

 

Ben aviat els noms

s’acumulen i es perden

substituïts per xifres.

Dades d’horror a pes de ferro,

com si de cop buidessin els calaixos

anònims de la mort.

 

Les pedres i els maons caiguts

diuen el nom del lloc

des d’on tornar-se a alçar.

No passa així amb els morts:

callen i es fan sentir

pel traç gruixut dels nombres

i les multiplicades sumes

en les negres pissarres de l’aranya.

 

Però l’últim que mor en cada guerra

té el seu nom al costat de l’alto el foc

i el maleït honor de fer d’epíleg.        

 

                          

UNA MENA DE BRINDIS

 

UNA MENA DE BRINDIS

 
Ens ajuntem.
Amb cert desordre alcem les copes
perquè s’expressi el vidre.
Brindem sabent que tot està brindat,
però és nou el xampany que se m’aboca
darrere d’un maldestre, brusc
i fatal moviment.
Dissimulo. Em refaig.
M’enduc als llavis la minvada copa:
gairebé el simple gest de beure.
Discretament m’eixugo els dits humits.
Les copes s’assosseguen a la taula.
M’elevo per l’espai
de les minúscules
i volàtils bombolles
que es van perdent
com els brindis d’un altre temps.

QUI MOU LA ROCA

 

 QUI MOU LA ROCA

 
La roca avisa:
cruix, s’estremeix,
es despenja del cim.
Pren força, bat l’espai, avança,
amb unglots fets d’arestes va arrancant
cabelleres de pols, la pell del meu paisatge.
 
Sóc al pendent.
Per a aturar-la no tinc braços.
Per a esquivar-la no tinc cames.
Un crit desesperat no l’atemoriria.
¿Quin refugi m’empara?
¿Resar? ¿De què serveix una pregària
si és Déu qui mou la roca,
feixuga com la volta emplomada del cel?
 
Ara que sento el pes
de l’extrema unió dels cossos,
renuncio a comprendre.
És el moment de creure i prou.
De creure? Sí, de creure.
Crec en la roca!
 

   

GOTES

                        

GOTES
 

Gotes de cera que traspuen

per l’ardent escenari del meu front.

 

Gotes medicinals als ulls

perquè torni al seu lloc la doble lluna.

 

Gotes d’amor salvatge

en l’excitat galop del balancí.

Gotes lentes que esperen

el moment d’ajuntar-se amb la nostàlgia.

 

Gotes d’ensalivats excessos

que satisfan el somni de les mosques.

 

Gotes d’internes galeries

que com un vi oxidat, jo desemboco.

 

Gotes que omplen el pou

on aprenc a nadar en nom de les pedres.

 

Gotes que el crit expulsa

més enllà de la força de les dents.

 

Gotes que duc clavades

als meus genolls de carn humiliada.

 

Gotes omnipresents,

l’expressió liquada de la por.

L'AMOR ÉS UN PARAIGUA SENSE OBRIR

 L'AMOR ÉS UN PARAIGUA SENSE OBRIR

                                  (Memòries del jardí)

 

El desconsol és un paraigua

perdut en algun lloc plujós

on tothom sap de núvols i refugis.

Et mulles, t’arreceres, 

tornes a córrer xop...

Cap paraigua que passa no és el teu.

Ningú te’l trobarà

ni l’amor te’n durà un de nou.

El desconsol és un paraigua absent.                                   

 

L’espera és un paraigua obert                 

quan no arriba la pluja

i només hi entra el vent.                         

El mantens desplegat mentre desitges

que l’amor s’hi aixoplugui

—tant se val, per atzar—

de seguida que esclatin

els prodigis de l’aigua.

L’espera és un paraigua eixut.

 

L’amor és un paraigua sense obrir,

cobert per la  complicitat dels núvols.

És la pluja suau 

que deslliga els cabells

i amara els llavis folls.

És aquesta set nostra,

el deler insaciable de les fonts

que ens revénen per dins.

L’amor és un paraigua a quatre mans.