EL MEU EDÈN
El meu Edèn
és generosament modest:
una tortuga
que té el doble d’edat del gat,
i jo que doblo els anys de la tortuga.
Van i venen coloms sense temps ni amo.
Ens estirem a l’ombra
del llimoner,
vell i rugós com una herència,
el refugi que ens salva
d’un cel enterbolit de profecies.
L’herba voreja els nostres cossos
i mostra panorames i assemblees
per on trafiquen les formigues.
Però no diuen res
perquè s’estimen més portar bocins
de paisatge a la boca.
I és silenci l’abella quan s’hi atura.
I les meves paraules callen
abans que em surtin de la veu.
Des d’ara, en quin llenguatge lloarem
l’etern propòsit de les fulles?
Hem prescindit dels alfabets.
Cada gest que
aprenem sense mirar-nos
és un elogi
als lliurepensadors
i ens fa
creients de tot allò
que puguem abastar
amb els braços,
sentir a les
ungles
o en la més
fina articulació.
No creiem en
qui diu «Plourà»,
sinó en la
pluja,
des de la
pluja,
quan vingui a
expulsar-nos de l’Edèn.
.jpg)
.jpg)
