EL MEU EDÈN
El meu Edèn
és generosament modest: una tortuga
que té el doble d’edat del gat,
i jo que doblo els anys de la tortuga.
Van i venen coloms sense temps ni amo.
Ens estirem a l’ombra
del llimoner,
vell i rugós com una herència,
el refugi que ens salva
d’un cel enterbolit de profecies.
Les formigues de l’herba
formen rengleres i, de tant en tant,
assemblearis cercles.
Però no diuen res
perquè s’estimen més portar bocins
de paisatge a la boca.
I és silenci l’abella quan s’hi atura.
I les meves paraules callen
abans que em surtin de la veu.
I han emmudit el crit i la lloança.
Cada gest que aprenem sense mirar-nos
és un elogi als lliurepensadors
i ens fa creients de tot allò
que puguem abastar amb els braços,
sentir a les ungles
o en la més delicada articulació.
No creiem en qui diu «Plourà»,
sinó en la pluja,
des de la pluja,
quan vingui a expulsar-nos de l’Edèn.
.jpg)
.jpg)
