16 de maig 2018

EL NEN QUE TREPITJA LES FORMIGUES (FAULA CRUEL)













El nen que juga al parc
ha descobert unes formigues.
Amb el peu les trepitja, i riu.
Riu amb desfici, 
aliè al sentit bàrbar del seu acte.
No sap encara
d’on vénen, cap on condueixen,
el cop, el clot, el fang, la mort.
Tothom calla, i el cel
mostra el blau impol·lut dels dies
en què ni l’àngel de la guarda
vetlla per segons quines criatures.
Oh consentida impietat.
I segueix abatent formigues
com si volgués perpetuar
la inconsciència de ser un infant.
Perquè només de grans
sabem veure que a sota les sabates
hi portem esclafats tots aquells cossos
que hem anat mutilant.

Per això en els camps
devorats per la guerra
els nens no saben que són nens.
No juguen mai
i tot d’una són presa.
Allà la mort
és monstruosament sincera,
des del primer moment, diàfana.
Massa real per limitar-se al símbol.