EM VAN DIR: «DÉU ET MIRA»
Em van dir: «Déu et mira.»
Però mai no he sabut
des de quin cel,
des de quina muntanya,
temple, casa o finestra,
per quina escletxa de la porta,
per quin interior de mi
m’aguaita.
La llum dels dies fuig
talment l’ombra minvant d’algú
—potser de Déu mateix—
girat d’esquena.
Cal que em desdigui, doncs,
per sempre més d’afigurar-lo,
car els meus ulls s’han despenjat
de l’arbre i són tan buits
com l’esberlada closca d’una ametlla.
Per això sé
que cap temps no ens espera
per a creuar-nos les mirades.
