GOT AMB GLAÇONS
Seu a l’última taula.
Jo i la paret l’emmurallem.
En un got fred i generós,
el roig madur d’una beguda.
Beu amb tímida set.
Contra el vidre repiquen els glaçons.
Estén un full en blanc
i es posa a punt l’estilogràfica.
Amb traços lents hi escriu
paraules que li costen d’arribar
perquè vénen del dubte.
Alça el got. El sosté
a l’altura dels ulls.
L’observa fixament
com si fos la mesura del seu temps
en un rellotge de líquida arena.
Torna a l’escrit. El corregeix,
lluita per algun tipus de final.
Continua indecís, no avança.
Desplaça el got sense mirar-lo,
diria que inconscientment.
Reprèn el full a partir de l’inici,
però ara, amb avidesa,
va ratllant les paraules fins que deixen
de formar un pensament.
La taula és un secret sense alfabets.
Plega el full. El doblega
repetides vegades
i el submergeix a la beguda:
un vaixell de paper enfonsat
en xocar contra un bloc de gel.
