ESCENA DE LLIT

Secrets d’un matrimoni (Ingmar Bergman, 1973)

ESCENA DE LLIT

Amb la mirada

posada a l’infinit del sostre,

ella li diu: «Tu creus

que ens estimem encara?»

«Què hi faríem aquí,

junts i ajaçats, si no?»,

aclareix ell —covardament pragmàtic—,

fent passar per amor la consentida

i equivocada complaença.

 

Han apagat el llum i arriba el sexe

amb el guió de sempre:

callat,

fugaç,

mecànic.

De subsistència.

 

Després,  

girats d’esquena,

seguint el doble abisme

dels laterals del llit,

pensen que el sexe

és una forma d’estimar imperfecta.

O alegre, de plorar.

 

 

NO ATAQUIS L’ENEMIC

Castell càtar de Querbús, Occitània 

NO ATAQUIS L’ENEMIC

 

No ataquis l’enemic.

Desitja-li la més irresistible,

perversa i decadent

de les temptacions.

Aviat hi caurà,

talment l’insecte que és atret

per la passional obscenitat

del regalim de mel.

 

Tu, mentrestant,

aprèn a respirar encarat al vent.

Vincla’t davant el mur

que un dia va ser poble,

i amb l’eina del teu front

fes-te sentir la pedra.

Insisteix, ves trucant,

com qui ha de despertar una porta

aparedada o una tomba,

fins que de l’altra banda

et responguin els morts

i els expulsats.

 

No envegis el plat dolç de l’enemic.

T’ha calgut davallar a les runes

que foren paret mestra 

perquè poguessis construir,

des de la carn ferida,

una estratègia.

D’aquí vindrà que t’alçaràs

brandant la mística arma del dolor.

A cops de sang

superaràs l’insecte.

NO TORNIS AL TEU POBLE

Pablo R. Picasso: Horta d'Ebre

  

NO TORNIS AL TEU POBLE
 
Aparta-te’n, no hi vagis,
salva’t de tornar al poble
de la infantesa.
 
La teva part se’n va anar amb tu,
una altra va morir entre els que s’hi quedaren,
la resta per a tu no va existir.
 
Però en cas que hi tornessis seduït per la veu
falsament entendrida de l’absència,
tingues present
que voldrà saquejar-te, cos endins,
allò que et vas endur.
A canvi et donarà dies d’hivern,
i gent que no coneixes,
i davant d’un mirall, la culpa.
 
Seràs un lloc,
la peça retrobada,
l’espai buidat de l’arbre
desarrelat.

 

 

NUESTRO YO EN LOS ARMARIOS

 

NUESTRO YO EN LOS ARMARIOS
 
Aquello iba de ropa y camisas colgadas,
nuestro yo en los armarios: disecciones sin sangre
proyectando las formas y furias personales.
 
Las mangas agitaban su lucha cuerpo a cuerpo,
un esfuerzo de brazos desprovistos de músculos
y de puños fingiendo el gesto de las manos.
 
Quebrantadas costuras, perchas caídas de hombros.
Botones liberados de la prisión del hilo
tendían un desierto al pie de los ojales.
 
Salieron con la soga de entrelazadas prendas,
con el espejo donde se enjuician los colores,
con la astilla que araña el tacto de la seda.
 
Alguien sacó cuchillos al ver unas tijeras.
Pero todos a un tiempo rasgaron las cortinas
para que el sol mordiera el rojo de las telas.
 
¿Quién abrió los armarios? Se abrieron desde dentro.
Y el armario más viejo del más oscuro fondo
hospedó en sus cajones harapos y sudarios.  

GOT AMB GLAÇONS

 

GOT AMB GLAÇONS

  

Seu a l’última taula.

Jo i la paret l’emmurallem.

En un got fred i generós,

el roig madur d’una beguda.  

Beu amb tímida set.

Contra el vidre repiquen els glaçons.

Estén un full en blanc

i es posa a punt l’estilogràfica.

Amb traços lents hi escriu

paraules que li costen d’arribar

perquè vénen del dubte.

Alça el got. El sosté

a l’altura dels ulls.

L’observa fixament

com si fos la mesura del seu temps

en un rellotge de líquida arena.

Torna a l’escrit. El corregeix,

lluita per algun tipus de final.

Continua indecís, no avança.

Desplaça el got sense mirar-lo,

diria que inconscientment.

Reprèn el full a partir de l’inici,

però ara, amb avidesa, 

va ratllant les paraules fins que deixen

de formar un pensament.

La taula és un secret sense alfabets.  

Plega el full. El doblega

repetides vegades

i el submergeix a la beguda:

un vaixell de paper enfonsat

en xocar contra un bloc de gel.

IMATGE DE POETA AMB CIGARRET

 

  IMATGE DE POETA AMB CIGARRET

    (A una fotografia de Gabriel Ferrater)

 

Darrere els enfosquits

vidres de les ulleres

tempteja l’infinit

que ha fugit de la imatge.

Dos dits de la mà esquerra

li han dut el cigarret

a trobar-se amb els llavis.

La punta encesa com

un arma al descobert

mostra la cendra nua.

Però no la veurem

al cendrer o escampada

a terra o a la roba.

Es mantindrà expectant,

perennement suspesa

dins la fotografia:

el plaer consumit

anunciant l’abisme.

 

Els qui estaven amb ell

no recorden més coses.

Ni tan sols el poeta,

passats els anys i mort,

ens hagués sabut dir

què hi feia allà assegut,

ni els versos que aquell dia

esperaven ser escrits

en un lloc entre l’ànima

i el paquet de tabac.

Tot això no importava

i no hauria afegit

res de nou a l’escena.

Només valia el símbol:

l’instant solemne en què

la cendra es disposava

a dictar profecia.

TRETZE VERSOS AL REPLÀ

  

TRETZE VERSOS AL REPLÀ

 

Del nostre temps d’amants conservo

el cop de porta fent de comiat,

el cinquè pis on vius

i el nombre exacte d’esglaons

que pugen cap a tu: el mapa desplegat

de l’illa del tresor.

 

Ja sé que em deixo endur

per l’hàbit de la mètrica;

al capdavall, venim de mesurar

els dies i les hores de disponible amor.

Segurament un músic

et faria estremir amb un fado.

Jo t’escric tretze versos al replà.