EL MEU EDÈN
El meu Edèn
és generosament modest:
una tortuga
que té el doble d’edat del gat,
i jo que doblo els anys de la tortuga.
Ens estirem a l’ombra
del llimoner, rugós com una herència,
el refugi que ens salva
del pes d’un cel profètic.
Coloms sense amo
van i venen a baixa altura.
L’herba voreja els nostres cossos
en la contínua assemblea
de les formigues i els insectes.
No diuen res
perquè s’estimen més portar bocins
de paisatge a la boca.
I l’abella és silenci quan s’atura.
I les meves paraules callen
abans que em surtin de la veu.
En quin llenguatge lloarem
l’etern propòsit de les fulles?
Tots hem
renunciat als alfabets.
Cada gest que
aprenem sense mirar-nos
és un elogi
als lliurepensadors
i ens fa creients
de tot allò
que puguem abastar
amb els braços,
sentir a les
ungles
o en la més
fina articulació.
No creiem en
qui diu «Plourà»,
sinó en la
pluja,
des de la
pluja,
quan vingui a
expulsar-nos de l’Edèn.
.jpg)
.jpg)
