EL MEU EDÈN
El meu Edèn
és generosament modest:
una tortuga
que té el doble d’edat del gat,
i jo que doblo els anys de la tortuga.
Ens estirem a l’ombra
del llimoner,
vell i rugós com una herència,
el refugi que ens salva
del cel profètic.
Van i venen coloms sense amo.
L’herba voreja els nostres cossos
en la contínua assemblea
de les formigues i els insectes.
No diuen res
perquè s’estimen més portar bocins
de paisatge a la boca.
I l’abella és silenci quan s’atura.
I les meves paraules callen
abans que em surtin de la veu.
En quin llenguatge lloarem
l’eterna cobertura de les fulles?
Hem dispersat
els alfabets.
Cada gest que
aprenem sense mirar-nos
és un elogi
als lliurepensadors
i ens fa
creients de tot allò
que puguem abastar
amb els braços,
sentir a les
ungles,
o en la més
allunyada articulació.
Qui va dir que plouria?
Hi creurem quan la pluja obligui
a replegar l’Edèn.
Els coloms mai
no tornen
a l’arca de
Noè.
.jpg)
.jpg)
