FAULA DEL NEN QUE TREPITJA LES FORMIGUES
El nen que juga al parc
ha descobert unes formigues
que avancen, neguitoses, en renglera.
S’hi acosta i de seguida les
trepitja.
Riu amb desfici, xiscla, s’hi
acarnissa
inconscient de la barbàrie.
La terra i l’herba
comparteixen la mort
multiplicada.
No sap encara d’on li ve,
cap on porta, què en treu
d’haver-les perseguit,
d’esclafar-les a cops
insistits de taló,
d’arribar fins al niu,
abatre’l i enrunar-lo.
No l’ha aturat ningú.
Cap veu, cap mà.
Qui li ho farà saber?
Quin àngel de la guarda
redreçarà el camí
que va de la innocència
a l’absoluta impietat?
Se’n va del parc.
Cap senyal d’esperança.
Arrossega a la sola una victòria
feta de diminutes
i immenses crueltats.