14 de maig 2022

IMATGE DE POETA AMB CIGARRET

 

  IMATGE DE POETA AMB CIGARRET

    (A una fotografia de Gabriel Ferrater)

 

Darrere els enfosquits

vidres de les ulleres

tempteja l’infinit

que ha fugit de la imatge.

Dos dits de la mà esquerra

li han dut el cigarret

a trobar-se amb els llavis.

La punta encesa com

un arma al descobert

mostra la cendra nua.

Però no la veurem

al cendrer o escampada

a terra o a la roba.

Es mantindrà expectant,

perennement suspesa

dins la fotografia:

el plaer consumit

anunciant l’abisme.

 

Els qui estaven amb ell

no recorden més coses.

Ni tan sols el poeta,

passats els anys i mort,

ens hagués sabut dir

què hi feia allà assegut,

ni els versos que aquell dia

esperaven ser escrits

en un lloc entre l’ànima

i el paquet de tabac.

Tot això no importava

i no hauria afegit

res de nou a l’escena.

Només valia el símbol:

l’instant solemne en què

la cendra es disposava

a dictar profecia.



30 de des. 2021

TRETZE VERSOS AL REPLÀ

  

TRETZE VERSOS AL REPLÀ

 

Del nostre temps d’amants conservo

el cop de porta fent de comiat,

el cinquè pis on vius

i el nombre exacte d’esglaons

que pugen cap a tu: el mapa desplegat

de l’illa del tresor.

 

Ja sé que em deixo endur

per l’hàbit de la mètrica;

al capdavall, venim de mesurar

els dies i les hores de disponible amor.

Segurament un músic

et faria estremir amb un fado.

Jo t’escric tretze versos al replà.


 


14 de des. 2021

FULLS DE DIARI SOBRE UN TERRA ACABAT DE FREGAR

 

FULLS DE DIARI SOBRE UN TERRA ACABAT DE FREGAR

 

He estès al terra uns quants fulls de diari

havent fregat. Per sobre hi passo amb cura,

de puntetes, com qui no hi vol passar.

Vaig trepitjant notícies i anuncis

que em salven de deixar petjades vistes.

Plecs de paper fent passera delaten

el camí fet i els llocs on no he arribat,

un traçat fràgil i caduc que es perd

quan els recullo, embeguts d’humitat.

Disciplinadament, així la vida.

Però un dia, com qui no ho vol llegir,

en un dels fulls descobriré un anunci

que parlarà de mi, i jo seré un crit.

La mort té moltes formes d’avisar-te.

També d’espedaçar-te: qui m’aixequi

del terra encara moll farà seguir

per sota les sabates el meu nom.

 

 

4 de des. 2021

COM UN REGAL EN BLANC


COM UN REGAL EN BLANC

(Ferit per una amant

més infidel que jo.)

 

Puc ser gelós

però de cap manera

un home avar.

No et reclamaré el temps

malbaratat.

Ni cal que me’l retornis.

Serà tot teu,

com un regal en blanc,

sense sorpreses

i sense embolicar.



9 d’oct. 2021

NO TORNIS AL TEU POBLE

  

NO TORNIS AL TEU POBLE

  

Defuig, no hi vagis,

guarda’t de tornar al poble on vas passar

aquells dies llunyans de la infantesa.

La teva part se’n va anar amb tu,

una altra va morir entre els que s’hi quedaren,

la resta per a tu no va existir.

 

Però en cas que hi tornessis,

potser cridat pel nom, potser atret per un càntic,

tingues present que una vegada a dins

t’exigirà —gelós depredador—

que li retornis tot allò que vas endur-te,

i a canvi et donarà dies d’hivern,

i gent que no coneixes, i una culpa.

Seràs un lloc,

seràs l’espai que ocuparà

el buit del teu arbre desarrelat.



6 de set. 2021

COLLITA

 

COLLITA

 

Obro l’última ampolla

de l’anyada en què vam posar etiquetes

al vi i a la felicitat.

Ara té gust d’antic celler

i de ceps arrancats,

de tu i de mi fets sediments

que es dispersen al fons de cada copa.

 

Reompliré l’ampolla buida amb l’aire

present en el moment de la nostàlgia.

Me’l prendré d’un sol glop, del broc estant,

quan cap altre aire no sàpiga moure

les fulles del meu arbre.

Serà un instant irrepetible:

respirar el temps fugit,

talment com qui s’abraça

a l’únic vol de l’ànima. 



 

23 de jul. 2021

NO ATAQUIS L’ENEMIC

  

NO ATAQUIS L’ENEMIC

 

No ataquis l’enemic.

Desitja-li la més voluptuosa,

irresistible i decadent

de les temptacions.

Aviat hi caurà,

talment l’insecte que és atret

per la passional obscenitat

del regalim de mel.

 

Tu mentrestant

vincla’t davant el mur

que un dia va ser un poble

i ara és un plany,

i amb l’eina del teu front

pica contra les pedres, truca

com qui vol despertar una porta

aparedada o una tomba,

fins que de l’altra banda

et responguin els morts

i els expulsats.

 

No envegis el plat dolç de l’enemic.

T’ha calgut descendir a les runes

que foren paret mestra 

perquè poguessis construir,

des de la carn ferida,

una estratègia.

D’aquí vindrà que t’alçaràs

brandant la mística arma del dolor.

A cops de sang

superaràs l’insecte.