TALL OBERT

 TALL OBERT 

             A la terra que em fuig. 

El temporal de pluja i vent

ha arrancat l’olivera.

Té el cos feixuc,

no per les ajaçades branques

sinó perquè arrossega terra ferida, pedres

i arrels desentranyades.

 

Un arbre així, caigut, dicta el final.

Se n’anirà d’un tall precís i net,

solemnement quirúrgic;

els troncs serrats, l’un al costat de l’altre,

com qui desmunta a peces la columna

d’un temple que mai més no s’alçarà.

 

Un arbre així, partit, desplega un mapa

d’anells gravats dins dels anells,

d’anys encerclats pels anys, la taula

des de la qual es deixa escrita la memòria.

Jo soc arbre d’una altra fusta,

sense prou carn per als records.

 

POÈTICA

 

POÈTICA
 

La flor i l’arcaica roca

del punt més alt de la muntanya,

existeixen malgrat que ningú no les miri.

Això d’ençà de totes les generacions.

Això sense esperar-ne elogis.

 

En un lloc ignorat,

molt semblant als orígens,

hi ha una planta, una espècie,

aigua pura encoberta, aire del primer dia,

que mai no han tingut nom.

 

En canvi el nom de Déu,

singular i absolut, lloat

amb l’adjectiu i la majúscula,

haurà de tenir sempre algú que el pronunciï

com la cançó que viu d’ésser escoltada.

 

No faré poesia 

de la muntanya estèril i escapçada

que ha anat cedint fins a rendir-se

al nivell de l’asfalt o al buit dels soterranis.

Aquests versos s’escriuen des dels ulls.

 

Vindrà la poesia

de qui, amarat, remunta cap al cim

amb les mans enfeinades:

aigua clara a la dreta

i un plançó de pomer a l’esquerra.

 

Perquè la poesia

és arribar a la roca,

és la fermesa i el calfred,

plantar i ser allò plantat.

Comença, doncs, a escriure.

 

GELAT QUE ES VA FONENT

GELAT QUE ES VA FONENT

Porta un gelat

mig llepat, mig fonent-se.

Entre els jocs i l’arbreda,

com un desglaç estén

cremosos degotalls

color maduixa;

 

un rastre prim,

innocent i enganxós,

que s’anirà perdent

per les assedegades

soles de les sabates

que refreguen el parc.

 

La tarda cau damunt

terra porosa

i herba amargant.

Vestigis de dolçor

perduren en la boca

de les formigues.

 

ACTITUD ANIMAL

  

ACTITUD ANIMAL

 

Ell és un animal

i no li puc retreure

les actituds

pròpies de l’espècie.

 

I potser no caldria

que li ensenyés al gat

com defensar el seu dret

sobre els coloms

 

quan d’algun lloc arriben,

insolentment alats,

amb els becs encarats

al plat de pinso

 

Agito els braços fent

d’estrany ocell rapaç

per a allunyar-los.

Diries que se’n van,

 

però tornen a l’àpat.

El gat només

balanceja la cua.

No sé si n’aprendrà.

 

ANOTACIÓ EN UN DIARI

 

 ANOTACIÓ EN UN DIARI

  

Llençat a les escombraries

el diari d’algú

que el 7 d’abril de 2023

va escriure l’últim pensament:

«L’eternitat comença el dia

del primer full en blanc.»

 

I se’n va anar

lluny de totes les pàgines.

 

Per això no veurà

que sobre el blanc del seu després

s’hi va aferrar l’espessa taca

de tinta de la nit:

penetrant com un clau,

rodona com un punt final.

 

PANORÀMIQUES ARRAN DE TERRA

 

PANORÀMIQUES ARRAN DE TERRA

  

Una renglera de formigues.

No tenen prou destresa

per a esquivar els meus peus.

Evito trepitjar-les: salto,

m’elevo amb les sabates

plenes de pietat.

Pels vorals del camí

sento un murmuri

de diminutes veus

com si diguessin algun nom.

 

Fulles caigudes

contemplen l’arbre

arran de terra.

Sospiren per tornar a la branca,

ser ocell o núvol,

ressuscitar

de verda eternitat.

Però en el torn de nit

cruixen quan Déu

les trepitja descalç.

 

 

1937: BITLLETS DE GUERRA

 

1937: BITLLETS DE GUERRA

   

Guardo a l’armari

records, retalls,

pedres i estrats d’història.

Dins una capsa,

bitllets antics que esperen

ressuscitar.                                 

 

Però de tan antics, no saben

que ja va caure la República

i es van perdre les veus

i les mans que cercaven

l’últim racó per les butxaques,

i és sec el pa

que havien de comprar.

El seu valor té el pes

de fulles seques.

 

Sobresurt un bitllet

d’una pesseta

del trenta-set.

Perquè va néixer prematur,

és fràgil i podria

esquinçar-se pel plec

que el divideix per la meitat

com una escletxa

projectada damunt

ales de papallona.

 

No s’ha estripat.

Es manté ferm.                    

El va salvar

el segell engomat

que li sutura la ferida

al preu d’accentuar-li,

amb un anunci,

la cicatriu.

 

Duu estampada la imatge

d’una infermera atenta

al dolor d’un soldat.

I al dessota es llegeix:

«Consell de Sanitat de Guerra»,

i en demanda d’ajut:

«Compreu aquest segell».