EL MEU EDÈN

 

EL MEU EDÈN

El meu Edèn

és generosament modest:

una tortuga

que té el doble d’edat del gat,

i jo que doblo els anys de la tortuga.

Ens estirem a l’ombra

del llimoner,

vell i rugós com una herència,

el refugi que ens salva

del cel profètic.

 

L’herba voreja els nostres cossos

en la contínua assemblea

de les formigues i els insectes.

En quin llenguatge lloarem aquí

l’eterna corba de les fulles?

Cada actitud fa de paraula,

cada gest que aprenem sense mirar-nos

és un elogi als lliurepensadors.

I esdevenim creients de tota cosa

que puguem abastar amb els braços,

amb l’extrem de les ungles

o amb el nervi final de les agulles.

Van i vénen coloms sense amo:  

no tornaran a l’arca de Noè.

 

TALL OBERT

 TALL OBERT 

                       A la terra que em fuig

 

El temporal de pluja i vent

ha arrancat l’olivera.

Té el cos feixuc,

no per les ajaçades branques,

sinó perquè arrossega terra ferida, pedres

i arrels desentranyades.

 

Un arbre així, caigut, sap fer-se entendre.

Se n’anirà d’un tall precís i net,

solemnement quirúrgic;

els troncs serrats, l’un al costat de l’altre,

com qui desmunta a peces la columna

d’un temple que mai més no s’alçarà.

 

Un arbre així, partit, va desvelant-me

cercles que emmarquen cercles,

òrbites vegetals del temps,

esculpida memòria.

Jo soc arbre d’una altra fusta,

sense prou carn per als records.

 

             

POÈTICA

 

POÈTICA
 

La flor i l’arcaica roca

del punt més alt de la muntanya,

existeixen malgrat que ningú no les miri.

Això d’ençà de totes les generacions.

Això sense esperar-ne elogis.

 

En un lloc ignorat,

molt semblant als orígens,

hi ha una planta, una espècie,

aigua pura encoberta, aire del primer dia,

que mai no han tingut nom.

 

En canvi el nom de Déu,

singular i absolut, lloat

amb l’adjectiu i la majúscula,

haurà de tenir sempre algú que el pronunciï

com la cançó que viu d’ésser escoltada.

 

No faré poesia 

de la muntanya estèril i escapçada

que ha anat cedint fins a rendir-se

al nivell de l’asfalt o al buit dels soterranis.

Aquests versos s’escriuen des dels ulls.

 

Vindrà la poesia

de qui, amarat, remunta cap al cim

amb les mans enfeinades:

aigua clara a la dreta

i un plançó de pomer a l’esquerra.

 

Perquè la poesia

és arribar a la roca,

és la fermesa i el calfred,

plantar i ser allò plantat.

Comença, doncs, a escriure.

 

GELAT QUE ES VA FONENT

GELAT QUE ES VA FONENT

Porta un gelat

mig llepat, mig fonent-se.

Entre els jocs i l’arbreda,

com un desglaç estén

cremosos degotalls

color maduixa;

 

un rastre prim,

innocent i enganxós,

que s’anirà perdent

per les assedegades

soles de les sabates

que refreguen el parc.

 

La tarda cau damunt

terra porosa

i herba amargant.

Vestigis de dolçor

perduren en la boca

de les formigues.

 

ACTITUD ANIMAL

  

ACTITUD ANIMAL

 

Ell és un animal

i no li puc retreure

les actituds

pròpies de l’espècie.

 

I potser no caldria

que li ensenyés al gat

com defensar el seu dret

sobre els coloms

 

quan d’algun lloc arriben,

insolentment alats,

amb els becs encarats

al plat de pinso

 

Agito els braços fent

d’estrany ocell rapaç

per a allunyar-los.

Diries que se’n van,

 

però tornen a l’àpat.

El gat només

balanceja la cua.

No sé si n’aprendrà.

 

ANOTACIÓ EN UN DIARI

 

 ANOTACIÓ EN UN DIARI

  

Llençat a les escombraries

el diari d’algú

que el 7 d’abril de 2023

va escriure l’últim pensament:

«L’eternitat comença el dia

del primer full en blanc.»

 

I se’n va anar

lluny de totes les pàgines.

 

Per això no veurà

que sobre el blanc del seu després

s’hi va aferrar l’espessa taca

de tinta de la nit:

penetrant com un clau,

rodona com un punt final.

 

PANORÀMIQUES ARRAN DE TERRA

 

PANORÀMIQUES ARRAN DE TERRA

  

Una renglera de formigues.

No tenen prou destresa

per a esquivar els meus peus.

Evito trepitjar-les: salto,

m’elevo amb les sabates

plenes de pietat.

Pels vorals del camí

sento un murmuri

de diminutes veus

com si diguessin algun nom.

 

Fulles caigudes

contemplen l’arbre

arran de terra.

Sospiren per tornar a la branca,

ser ocell o núvol,

ressuscitar

de verda eternitat.

Però en el torn de nit

cruixen quan Déu

les trepitja descalç.