EL MEU EDÈN
El meu Edèn
és generosament modest:
una tortuga
que té el doble d’edat del gat,
i jo que doblo els anys de la tortuga.
Ens estirem a l’ombra
del llimoner,
vell i rugós com una herència,
el refugi que ens salva
del cel profètic.
Van i venen coloms sense amo.
L’herba voreja els nostres cossos
en la contínua assemblea
de les formigues i els insectes.
No diuen res
perquè s’estimen més portar bocins
de paisatge a la boca.
I l’abella és silenci quan s’atura.
I les meves paraules callen
abans que em surtin de la veu.
En quin llenguatge lloarem
l’etern propòsit de les fulles?
Tots hem renunciat als alfabets.
Cada gest que aprenem sense mirar-nos
és un elogi als lliurepensadors
i ens fa creients de tot allò
que puguem abastar amb els braços,
sentir a les ungles,
o en la més allunyada articulació.
No creiem en qui diu «Plourà»,
sinó en la pluja,
des de la pluja,
quan vingui a expulsar-nos de l’Edèn.
.jpg)
.jpg)
