 |
| El Coro, Vilafranca del Penedès |
Un bar pot fer de temple o de presó.
Escric, i no he passat de paraules perdudes.
Deixeu-me’n si en trobeu, mal que siguin esparses,
mal que parlin d’un plany.
Deixeu-me’n si en trobeu, mal que siguin esparses,
mal que parlin d’un plany.
El fred també s’hi esforça amb millor sort:
de blanc m’emplena el full.
Inclús aquell borratxo que intentava
trobar el portal, ja té la ruta tèrbola
que el duu cap el carrer.
Jo tinc uns mots esquerps camí d’enlloc.
Enlloc és una
taula, un home sol.
Ha entrat ella. Qui és? Només li sé
l’endiumenjat trepig dels tacons alts
repicant-me damunt del cor de zenc.
Al seu pas balancegen els plecs de la faldilla.
Dels cabells en fa oratge. I s’atansa, i diries
molí de vent o ràfega furtiva.
És sensible el paper. S’aixeca, voleteja:
dins el bar és la vela hissada d’un poema.
Ella, de l’aire estant l’agafa com qui toma
un ocell abatut. Amb un somrís
me’l retorna. L’ha entès sense llegir-lo;
sense existir, l’ha escrit. I fem el punt final. 