CARTES SENSE REBRE (TANKES)

             I

Guardo una carta

de quan podia dir-te

que t’estimava.

Mai no vaig enviar-la

tement el teu silenci.

              

            II

¿Vas contestar-me

de seguida la carta?

Ara és inútil

refer-nos de l’absència:

no s’hi val cap resposta.

           III
La guerra esquinça

les cartes que s’escriuen

en la batalla.

Un instant papallones,

abans de caure mortes.

            IV

Ens escrivíem

cartes d’amor romàntiques.

Però la vida

té la pròpia lletra

i no ha sabut llegir-nos.

            V

Tanco una carta

amb més valor que mèrit.

La llum s'acaba...

El vent d’un cop de porta

dirà el moment d’obrir-la.

           

RENDEZ-VOUS

Vam dir-nos en aquell

lacònic comiat:

La vida dóna voltes;

si ens sentíssim perduts,

trobem-nos a París.

'Perduts', una paraula
que no cridava a res
ni tenia el sentit
de cap inquietud.

Després, temps de silenci.

Tu oblidares l’agenda;

jo, cadascun dels trens.

París, sense nosaltres.

No sé què hagués passat

en diferent ciutat.

Per a tu, París era

el reflex de parella

trencada, amb paisatges
que mostren cicatrius
sagnants sobre el record

del que creies l’amor.

Ningú no et va posar

el ne me quitte pas.

A París jo hi buscava

els ponts mirant el riu

oberts com ulls de dona,

l’acordió sonant

en l’escena d’uns versos,

cançons de vida en rosa,
d’amor foll i de pell, 

o la malenconia

tràgicament romàntica.

¿Ens vam equivocar

citant-nos vora el Sena?

No. París, en el fons,

l’havíem escollit

per mai més no trobar-nos:

era un adéu encobert,

del tot definitiu.

Ja no necessitàvem

res semblant a Jacques Brel.