PERDUT EN LES CARTES D'AMOR

Perdut, perdut em sento, on comptar no sabries.

En els versos i els llavis que m’alteren la mètrica,

sumant temptacions amb un àbac de pètals.

Perdut, perdut em sento, per on no em trobaries.

En la nit desvetllada i en els somnis del dia,

entre paisatges vells que el desig enjardina.

Perdut, perdut em sento, on tampoc no em tindries.

Enllà dels ulls de sempre, en les mirades clares,

per veure en quina d’elles m’hi reflecteixo encara.

Perdut, perdut em sento, amb el que jo voldria:

retenir papallones i estimar damunt l’herba,

fins que el temps s’aturés en la pluja del sexe.

Però no em perdré prou; només en melangies.

Rellegiré les cartes d’amor que tinc guardades

sense valor per viure-les; tampoc per enviar-les.

UNA CASA

Una casa.

Imagineu-la antiga,

solemne, vertical;

per un moment, Babel:

esglaons i replans, sostres, pisos i alçàries.

Imagineu-la muda

de finestres i panys;

pòsits sobreposats, artèries, estrats,

i arrels seques que enyoren

mil llengües d’esperança 

                                        a l’últim pis.

Imagineu-hi encara

el refugi d’absències:

records, silencis, èxodes i làmpades

que es deixen caure com espases cegues

damunt dels cobrellits llargament clausurats.

Tot igual perquè hi pugui

retornar l’impossible:

mil llengües d’esperança 

                                       a l’últim pis.

Però ens cal ascendir, tocar altres cels,

crear volums, omplir

els llençols de carícies i de temptacions.

Llavors trenquem la lluna a cops de sol.

I el sol és un jardí enfiladís

de llavis i abraçades transhumants:

mil llengües d’esperança

                                       a l’últim pis.

És l’hora de les veus sense paraules.

Imagineu que hi sona

arran de terra, un tango.

Dalt de tot el seguim

vestits només amb els 

                                    remots sentits.