AVANTATGES DE SEGUIR ESSENT ESPANYOL?

No he sentit cap argument que em faci desistir d’independitzar-me d’Espanya. Quan escolto els unionistes, la seva prèdica és en sentit negatiu i tremendista: que si la fractura social; que si hi haurà fronteres; que si sortirem de la Unió Europea; que si Catalunya serà pobra i trista; que si la Constitució ho prohibeix; que si som tots espanyols des del diluvi universal...

No, tot això no és cert. Qui vulgui convèncer-me dels avantatges de continuar essent espanyol, que doni les seves raons, no les de la por. Els raonaments hauran de ser de caire positiu: quin demà m'espera dins Espanya?, quin futur tindrà la pròpia Espanya? Els partidaris de la unió que facin un exercici de pedagogia; el temor no dóna trempera ni l'home del sac convenç. Però en aquesta tasca persuasiva caldrà ser molt hàbil perquè ens facin oblidar el passat, als catalans, i fer-nos creure que el futur serà diferent i millor. La història, l'assetjament d'allò que soni a català, les estadístiques i el prestigi de l’estat juguen en contra seva.

Des del Partit Popular es diu que “el cor d’Espanya té una part catalana”. Deu ser la mateixa part que volen espanyolitzar precisament per ésser discordant amb qui s’ha apropiat en exclusiva del concepte de nació i de la titularitat de la sobirania, de qui s'ha fet amo del batec d'aquest cor. Ah, i quan ens vulguin convèncer dels avantatges de compartir Estat, no acceptarem “llimona” per “fruita dolça”.  

FEDERALISTES, PER DIR ALGUNA COSA

No entenc per què ser socialista del PSC equival a voler ser federalista. Si sóc socialdemòcrata, per què he de renunciar a exercir el socialisme dins un Estat català? No són pas antagònics. El que val és el credo sociopolític, independentment del país on el senti i l’apliqui. O és que els socialistes francesos o alemanys ho són menys, de socialistes, perquè no són espanyols?

Diguem-ho clar: el federalisme de Pere Navarro és simplement una excusa. Rebutja el sobiranisme no perquè veu en l’Estat federal una alternativa a l'Estat propi per via de la independència, sinó perquè no se sent prou identificat amb l’aspiració de Catalunya de reeixir com a nació, aquella amb més antigor que totes les ideologies que es fan i es desfan, i amb pòsit i mèrits per assolir la suprema categoria sobirana. 

En Pere Navarro i els seus coreligionaris haurien de saber que, si realment volen un Estat federal, la seva primera feina és reclamar un Estat que ho sigui, i no engreixar l’Espanya unitària. Si el seu federalisme fos sincer, podrien combregar amb molts postulats de la nova era del president Mas. Malauradament, són federalistes, per dir alguna cosa, i així justificar l’oposició a l’emancipació nacional.

ÒMNIUM I L'ESTAT PROPI

La propera Diada es preveu multitudinària. Hi ha prou pressió a la societat perquè Barcelona es converteixi en un crit unànime en favor de l’Estat propi. De la mateixa manera que la veu del carrer de la manifestació del 10 de juliol de 2010 no anava en contra de les retallades de l’Estatut, aquesta tampoc no anirà en defensa del pacte fiscal. El maquillatge del resultat d’aquella manifestació que feia Montilla no el pot tornar a repetir el president Mas.

Quan ja sabem que no ens alimenten engrunes, la reivindicació catalana per força ha pujat de to. L’Assemblea Nacional Catalana, la gran convocadora de la manifestació d’aquest Onze de Setembre, té bona part del seu prestigi dipositat en l’èxit de l’acte. De moment, Òmnium Cultural, que sapiguem, no hi participa. Què s’hi juga aquesta entitat que té la voluntat d’esdevenir el punt de trobada de la societat civil i de reivindicar i donar resposta a la realitat cultural i nacional de Catalunya? Doncs Òmnium s’hi juga la posició de pilar i referent civil de la transició nacional.

La paternitat de la marxa de la Diada té els ulls posats en el precedent del 10 de juliol de 2010 i que Òmnium, aleshores, va saber convocar i aglutinar. Si la manifestació és un èxit, com és d’esperar, quina explicació podrà donar Òmnium en cas de no sumar-s’hi? Cap que sigui convincent. Per això, cal que s’hi impliqui vivament i explícitament, amb totes les lletres. La seva veu i el seu lema no poden ser altres que la màxima aspiració sobiranista, que és la d’assolir la independència de Catalunya. Només hi cap aquesta opció. De la mateixa manera que la seva absència significaria no estar a l’altura del moment, demanar el pacte fiscal seria fer seguidisme d’un programa electoral. I ara no toquen mitges tintes: toca fer país, decididament. La marxa de Barcelona ens ho dirà sense maquillatges.

CDC: VIATGE CAP A ÍTACA O PER LES "GOLONDRINAS"

Convergència Democràtica de Catalunya, en el congrés de Reus, ha llançat el seu titular més agosarat fins ara: vol seguir el camí cap un estat propi, cap a la plena sobirania. Un estat que no sabem com hauria de ser perquè el partit evita parlar d’independència –paraula tabú per als convergents-; de si es tracta d’un estat sobirà d’abast internacional o, simplement, d’un estadi inferior de sobirania, propi de l’estat federal.

Podem pensar que torna a ser la tàctica habitual de la plana major convergent, del sí però no, d’una de calç i una altra d’arena. Podem creure que únicament serveix per amansir els votants i simpatitzants, com aquell que dóna sucre per ensinistrar el gosset, per després pactar amb el PP per permetre la governabilitat.

Jo vull confiar en CDC. Considero que la seva declaració és un pas endavant i sense retorn, un avís per a navegants –mai més ben dit, si cerquen Ítaca-.  Si s’obté el pacte fiscal, amb gestió de tots els impostos i recursos a través d’una Agència tributària catalana,  la Generalitat tindrà el control de les arques, cosa que facilitaria un hipotètic estat propi. Si no s’obté el pacte, l’estat propi naixerà de la rebel·lia davant la impotència i el fracàs.

La seva ambigüitat és mesurada. Ha dit prou per fer aixecar les orelles, i no diu prou per anar assonant el terreny sense formar durícies a les mans. Convergència ja no pot fer marxa enrere. Tard o d’hora ha de salpar cap a Ítaca: no pot permetre’s fer una volta en golondrinas i tornar al port hostil dels pirates. 

LA CONSTITUCIÓ, AQUEST IMPEDIMENT

Sembla ser que el motiu pel qual Espanya reconegués una hipotètica independència escocesa seria que la unió amb Anglaterra va ser pactada. Al seu torn, la independència de Catalunya, segons el ministre d’Afers Exteriors, García-Margallo, tindria el seu impediment en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna, proclamada per la Constitució espanyola.

Sempre que hi hagi acord intern -diu el ministre-, Espanya reconeixerà els nous estats, cosa que no fa amb Kosovo perquè va declarar unilateralment la independència. Espanya, governi qui governi, mai entendrà que els pobles que han estat sotmesos forçadament, bèl·licament, tenen el dret i l’obligació de recuperar les seves institucions, constitucions i llibertats. No pot estar en millor situació qui acorda una unió, com és el cas d’Escòcia i Anglaterra, que qui està dins un estat en contra de la seva voluntat, veient i patint continus atacs a la seva essència. El presoner de guerra, ¿oi que entenem que ha d’intentar la fugida?

L’estat espanyol no pot emparar-se en el formalisme de la Constitució per limitar la secessió. Si aquesta és la legalitat  –la del poder de l’estat abocat en l’ordenament jurídic-, té els peus de fang.  Els catalans tenim la legitimitat que ens empara i, darrera  d’ella,  el dret internacional a la lliure determinació dels pobles. Que som un poble i una nació, no ens ho pot negar cap Constitució, i que aquest text ens posi en el mateix calaix de la nació espanyola no és culpa nostra i hi discrepem.  ¿No estem d’acord en què Catalunya és mil·lenària? Doncs per aquí!...

CATALUNYA, AMB MÉS RAÓ QUE ESCÒCIA

Quan veig que Escòcia vol i pot promoure un referèndum per independitzar-se del Regne Unit, tinc una sana enveja. Els escocesos s’hi van incorporar per l’Acta d’Unió (1707) i no com a conseqüència de les armes. Si observem la bandera del Regne Unit podrem comprovar com hi duu la creu de sant Andreu escocesa, de color blanc sobre fons blau. És una imatge explícita del reconeixement de la formació plurinacional de l’estat.

Escòcia, tot i no tenir, ni molt menys, el pes econòmic que té Catalunya envers Espanya, vol demanar la independència. Pretén ser un Estat, així de clar. No hi ha por del fantasma de la fractura social que a tort i dret esmenten els nacionalistes catalans de CiU; una paradoxa venint de qui precisament s’autoanomena ‘nacionalista’.

Per als escocesos, ser lliures és una qüestió de dignitat nacional, de tenir llibertat per decidir el seu futur, i per això els cal desfer el pacte pel qual van renunciar a regir-se directament. El primer ministre escocès, Alex Salmond, quan diu “vull la independència no perquè pensi que som millors que cap altre país, sinó perquè sé que som tan bons com qualsevol altre”, el que fa és una declaració d’autoestima, de confiança en la pròpia capacitat i possibilitats, contrària a estar sotmès a la pàtria potestat d’una altra nació amb qui comparteix l’estat.  

No s’ha produït a Escòcia la desafectació que els catalans sentim per l’estat central; tot i això,  la seva millor relació amb el poder anglès no els fa desistir de poder decidir el seu futur. ¿Què no farien en la nostra insostenible situació? ¿Què no farien si en lloc d’estar units per un pacte ho estiguessin pel dret de conquesta, amb l’abolició de les institucions i drets històrics? ¿Que no farien amb tant greuge fiscal?

De raons perquè Catalunya reaccioni políticament n’hi ha més que a Escòcia. El motiu de la passivitat catalana no hem de buscar-lo en la societat catalana –ensopida, sí, però no claudicant- sinó en els partits majoritaris. És irònic que els dirigents convergents quan alaben la democràcia anglesa per permetre el referèndum no es posin a la pell del SNP, partit que lidera la consulta escocesa. S’han d’admirar tots els actors de la funció i saber aplaudir quan el protagonista ens supera en coratge. A casa nostra encara s’estila allò de “que ve el llop...!”.

TRUMFOS A LA MÀ

Abans del referèndum sobiranista d’Arenys de Munt del 13 de setembre de 2009, el diàleg independentista era pràcticament inexistent, i el que va ser un agosarat exercici del dret a decidir s’ha estès com una taca d’oli amb unes conseqüències que només la perspectiva històrica podrà qualificar.

Hi han ajudat, sens dubte, un sèrie d’atacs a la identitat catalana. En són exemples recents la bel·ligerància dels partits espanyolistes, els boicots comercials, la retallada de l’Estatut, el ribot d’Alfonso Guerra, la sentència contra la immersió lingüística a l’escola, els insults pecesbarbians, i, en definitiva, l’ancestral incomprensió de la realitat del nostre país.

No descobrirem ara que Catalunya només reacciona a cops de bastó, que és un poble mesell que ha après a encaixar les clatellades sense rebel·lar-se, actuant com l’esclau que admet i consagra l’autoritat de l’amo. Tal vegada aquesta és la raó per qual Madrid riu per sota del nas quan celebrem la Diada Nacional el dia en què el Borbó va entrar victoriós a Barcelona.

La crisi econòmica, especialment agressiva i demolidora a l’estat espanyol, ha posat sobre la taula el dèficit de la balança fiscal de Catalunya amb Espanya, un desequilibri que pivota sobre la política i la societat catalanes encara que mai abordat amb la contundència que caldria. El dèficit es visualitza com una qüestió a resoldre, un greuge, però no com la solució per resoldre les mancances estructurals de les finances públiques catalanes i, de retruc, l’eliminació de les retallades socials, la generació d’ocupació i l’activació de l’economia productiva.

El president Mas és responsable de redreçar políticament la crisi catalana. Té tots els trumfos a la mà per ser l’artífex de la transició nacional, que no és altra que l’obtenció de la sobirania política, social, econòmica i fiscal. Si vol raons de pes, si vol excuses, n’hi ha pels descosits. Encarar la crisi econòmica quan el dèficit fiscal és inqüestionable i aberrant requereix cops de timó a l’alçada de la tempesta. No pot prendre’s un any per plantejar al govern espanyol el pacte fiscal que, d’antuvi, ja sabem que serà inexistent o insuficient. Abanderi, president, la qüestió identitària, per dignitat, i l’econòmica, per necessitat, amb una decidida finalitat: la secessió. En cap cas no sigui un segon Zapatero que actuï tard i malament. Pot enfonsar-se vostè i el país que se suposa lidera.

DUES INDEPENDÈNCIES

Catalunya no està prou madura per assolir la independència, en paraules del president Mas. Segons una altra opinió, s'ha de passar de la motivació identitària a l'econòmica. Jordi Finestres, en el seu article Macià, Companys i Mas, a Nació Digital, diu que cada vegada més gent que se sent tan espanyola com catalana, o més espanyola que catalana, comença a fer el pas cap a la reclamació de la plena sobirania fiscal, pas previ a la plena sobirania política. Més endavant sembla voler anorrear tot allò que fa tuf de puritanisme català.

Estic d'acord en què al carro de la independència s'hi han de sumar les diferents sensibilitats, sinó no passarem del camp de les intencions; no endebades sóc partidari de la transversalitat. Ara bé, no hem de confondre les coses. No podem dir-nos Nació i crear un Estat només amb l'excusa de viure millor o tenir una política fiscal pròpia. Si l'argument fos aquest, seriem més una societat anònima que una nació-estat, un col·lectiu descafeïnat. Catalunya ha de tenir identitat i personalitat i caràcter. Per aquestes característiques no hem de veure l'estereotip de "les Tresines" de l'Eixample -en la metàfora de Jordi Finestres-, sinó tot el bagatge històric, sociocultural i d'entendre la vida que constitueix el pòsit català. No ens hem de tancar al món -¿qui podria posar avui dia portes al món?-, però tampoc renunciar a ser nosaltres, de la mateixa manera que cap nacional d'altres estats voldria deixar de ser allò que el defineix.

Euskadi i Navarra tenen concert econòmic i menys atur que Catalunya. No en tenen prou amb això, almenys els bascos, doncs aspiren a exercir el dret a decidir o directament a declarar la independència. ¿Per a viure millor? En part sí, però sobretot per viure d'acord amb la seva personalitat, la que han mantingut a través dels temps. Aquest és el motiu i també la necessitat que genera la seva ambició nacional. Que els independentistes ‘fiscals’ de nova generació acceptin els 'identitaris', car aquests ho som abans de tot per convicció.

ESCÒCIA I CATALUNYA

Escòcia podrà fer un referèndum per decidir si vol continuar unida a la Gran Bretanya, la qual cosa suposaria desfer l’Acta d’Unió que tenen ambdós regnes des de 1707. Quina diferència amb Madrid que mai no permetrà cap consulta per l'autodeterminació. Què es pot esperar de qui ja nega que Catalunya sigui una Nació?

Tot i tenir majoria absoluta al Parlament escocès, el partit d’Alex Salmond, l’Scottish National Party (SNP) sembla que no promourà la consulta fins passat l’equador de la legislatura, doncs abans vol assolir un increment de competències i el traspàs de tributs. Mentrestant, anirà adobant el terreny perquè la societat estigui majoritàriament convençuda de la secessió de Londres. Pensa que una cosa és la consciència identitària –que hi és- i l’altra l’aspiració nacional elevada a la màxima potència: l’Estat propi.

El SNP ho té més clar que Convergència. Salmond és un independentista declarat, sense embuts, i el seu partit ho porta a l'ADN. Això no passa a CiU, i no passarà mentre Unió actuï com una rèmora. Salmond, des de d’alt, promourà el canvi, el referèndum. A Catalunya, l’independentisme es promou bàsicament des de la societat civil que, dia a dia, empeny els partits a adoptar posicionaments més valents davant la situació de bloqueig i d’incomprensió catalanes.

El fracàs del pacte fiscal que reclama CiU ens durà al més que previsible col·lapse socioeconòmic. Llavors, per força, un altre gall haurà de cantar. Tal vegada en forma d’eleccions anticipades en què la independència estarà clarament escrita en el full de ruta. Fins que no arribi aquest moment, haurem d’anar xiulant per si l’ase vol beure.

INDEPENDENTISME DE PLA B

Un sector del PSC creu encara en la fórmula del federalisme asimètric, almenys així ho declara en un article d’opinió l'exministre Joan Majó (Ara, 21/02/2011). La seva esperança està dipositada en la recuperació de l’impuls d’una Espanya plural, una vegada “noves cares” reformulin la socialdemocràcia, com a contracop a la dreta espanyola que ja endevina properament instal·lada en el Govern de l’estat.

Pel que fa a la independència, manifesta el Sr. Majó que ens portaria a la frustració per causa de l’oposició espanyola, pel perill de la fragmentació interna i per la falta d’aliances externes a Europa. Conclou que “si algun dia sóc independentista, serà perquè m’hi han obligat des d’Espanya, però ho seré amb recança”.

Podríem dir que, per a Joan Majó, el pla “B” seria una independència a desgrat, per culpa d’una Espanya que no admet un Estat plural de tipus federal. Jo li estalvio temps i feina al Sr. Majó: De l’Estat federal no en parlen ni el Govern central ni els socialistes espanyols, ni ara ni quan hi hagin cares noves. Treguis del cap, a més, això de l’asimetria, que estem en el país del cafè per a tots, i, tal com van les coses, la dreta aspirant a governar no ens concedirà ni un tallat. Ja en té proves ara mateix de l’oposició espanyola: L’Estatut retallat que va eliminar aquells aspectes més federalitzants, l’estocada de gràcia del Tribunal Constitucional, la sentència del Tribunal Suprem del castellà a l’escola, els recursos pendents contra la llei de consultes populars, la llei del cinema, la llei d’acollida, la llei del codi de consum, els reglaments d’ús del català de vàries administracions. I temps al temps per veure l’estrepitós fracàs del pacte fiscal que persegueix el Govern de la Generalitat, el producte estrella de CiU, que no aconseguirà eradicar l'espoliació fiscal. Tot això sense oblidar els cants de sirena de l’expresident Aznar, filòsof oficial del PP més radical, de cara a repensar i harmonitzar les autonomies.

Esgrimir la fragmentació és voler espantar sense esforçar-se en fer pedagogia -ja no dic la identitària, sinó l'econòmica i social-; és fer apologia de l’home del sac. ¿Per què tenir Estat propi hauria de fragmentar la societat, quan té més aspectes bons que dolents, en una Europa de valors i drets invulnerables, pertanyis on pertanyis? No es tracta de partir una nau per fer-ne dues, sinó que dues naus puguin seguir rumbs i ritmes diferents.

La independència a contracor del Sr. Majó, al seu entendre, li seria l’última via, quan fracassés la solució federal en una Espanya mancada de receptivitat. I llavors penso: ¿Serà tan valent per demanar la independència quan hom no ha sigut capaç de fer valer el federalisme? ¿Ja no tindrà temença de l’oposició espanyola i la fragmentació interna que avui li impedeixen ser més agosarat?

EL VOT DEL MAR ROIG

Anar a votar et costa. Potser ets d’aquells indiferents que, tot i residir a Catalunya, consideres que el país on vius i t’acull és una territori estrany, i que anar a votar a les eleccions del Parlament és feina dels oriünds, vull dir dels catalans de tota la vida.

Potser tens mandra, tal vegada desil·lusió, i prefereixes quedar-te a casa com si res no passés. Fent un esforç, t’hi obligues i et convences que has d’exercir un dret que no tindries en una dictadura. A qui votaré?, penses; i trobes tremendament difícil elegir a qui et representarà -vulguis o no- durant els següents quatre anys.

En canvi, res d'això no passa si estàs afiliat a un partit. Ja n’estàs prou, de convençut. En realitat, ni t’interessa saber el programa del teu partit, doncs exerceixes un acte de confiança i de cega fe, de la mateixa manera que renuncies a recriminar el seu líder que és el teu, en una mena d’amor incondicional.

Si ets un votant habitual dels partits clàssics, aquells que estan al Parlament des del primer dia, l’escolliràs en funció de com estiguis alliçonat en la dialèctica dretes i esquerres o altres subespècies. Et penses que sabràs a qui votar perquè has pujat basant-te en uns patrons teòrics i esquemàtics, encara que comences a intuir que la política estatal cada vegada està més condicionada i intervinguda per la Unió Europea i per l’economia internacional. És possible que des d'un temps no entenguis ni les vagues dels sindicats contra el govern socialista, ni certs pactes de govern entre les dretes i les esquerres que mai de la vida no t'hauries imaginat, ni comprenguis perquè els partits nacionalistes catalans enlloc de ser sobiranistes esdevenen pidolaires d'una altra nació que els mena. Arribat a aquest punt, algun dia se’t farà del tot la llum i cauràs del cavall com Saule de Tars abans de dir-se Pau.

Veus que s’acosten les eleccions catalanes. No et pots estar de dir que el problema principal és la recuperació econòmica i que la qüestió de la independència és una dèria dels radicals i sobrevinguts. Però és ben cert que si Catalunya tingués representativitat i competència per decidir en tots els nivells de les necessitats del país, es podria millorar la situació territorial i pròpia. Si t’ho plantegessis –i algú amb prou capacitació comandés el traspàs, el creuament del nostre particular Mar Roig- possiblement tindries renovades aspiracions.

Llavors, si consideres que alguna cosa necessàriament ha de canviar, perquè vols que Catalunya aconsegueixi l’status que es mereix, la dignitat que se li nega, els recursos que se li escapen, segurament faràs mans i mànigues perquè s’emancipi de l’estat espanyol. Per tot això, deixaràs la mandra i els dubtes i votaràs a favor que Catalunya assoleixi la majoria d’edat.

LA MÚSICA QUE HEM DE BALLAR

Visc en un país d'una forta identitat, que és i s’anomena nació, amb una alta autoestima, en què cada vegada la societat civil, la dels ciutadans, és més conscient que no té cabuda a Espanya. Un país de partits novells que inclús volen declarar la independència unilateralment. Fixem-nos que fins i tot els socialistes catalans, gens sospitosos de fer un lleig a Madrid, diuen que són federalistes; i com Unió Democràtica, que va repetint que no és independentista, al seu torn diu que creu en un estat confederal.

Si tot plegat ho traslladem a l’espectre de l’arc parlamentari actual, veiem que la immensa majoria vol quelcom més, fins al punt de voler assumir competències gairebé estatals, llevat de la qüestió dels afers exteriors o internacionals, però inclús en aquests tenir una certa representació en els assumptes directament relacionats amb el territori.

Llavors, amb tots aquests factors, lideratges, voluntats i aspiracions, ¿com és que es dóna una imatge política tan pobre, tan discordant, tan ambigua, tan indecisa? ¿Per què els nous partits que proclamen el cop de timó sense embuts, no tenen un barquer que sàpiga aglutinar-los, justament perquè són nous, i febles, i han de lluitar per tenir representació parlamentària?

Malament es poden tenir ambicions d’estat si no es fa política d’estat, amb una veu clara que sàpiga explicar-se més enllà dels jocs de mans i de l’il·lusionisme màgic. ¿Serà que calculem malament les nostres capacitats, que no som el que semblem, que tenim boca i prou? Vull creure que no, però ho vull veure.

Crear un partit és molt fàcil, és una qüestió burocràtica i poc més. El que costa és tenir darrere del partit a gent amb capacitat, amb bagatge, amb mestratge. No és qüestió de sumar afiliats sinó d’incorporar persones que puguin dirigir el país, gestionar l’Estat. Altrament, serà Espanya qui anirà tocant la música que hem de ballar.