Sembla ser que el motiu pel qual Espanya
reconegués una hipotètica independència escocesa seria que la unió amb
Anglaterra va ser pactada. Al seu torn, la independència de Catalunya, segons el ministre d’Afers Exteriors, García-Margallo, tindria el seu impediment en la
indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna, proclamada per la
Constitució espanyola.
Sempre que hi hagi acord intern
-diu el ministre-, Espanya reconeixerà els nous estats, cosa que no fa amb
Kosovo perquè va declarar unilateralment la independència. Espanya, governi qui governi, mai
entendrà que els pobles que han estat sotmesos forçadament, bèl·licament, tenen el dret i l’obligació de recuperar les seves institucions, constitucions i
llibertats. No pot estar en millor situació qui acorda una unió, com és el cas
d’Escòcia i Anglaterra, que qui està dins un estat en contra de la seva
voluntat, veient i patint continus atacs a la seva essència. El presoner de
guerra, ¿oi que entenem que ha d’intentar la fugida?
L’estat espanyol no pot
emparar-se en el formalisme de la Constitució per limitar la secessió. Si
aquesta és la legalitat –la del poder de
l’estat abocat en l’ordenament jurídic-, té els peus de fang. Els catalans tenim la legitimitat que ens empara
i, darrera d’ella, el dret internacional a la lliure determinació
dels pobles. Que som un poble i una nació, no ens ho pot negar cap Constitució,
i que aquest text ens posi en el mateix calaix de la nació espanyola no és
culpa nostra i hi discrepem. ¿No estem
d’acord en què Catalunya és mil·lenària? Doncs per aquí!...
