AVANTATGES DE SEGUIR ESSENT ESPANYOL?

No he sentit cap argument que em faci desistir d’independitzar-me d’Espanya. Quan escolto els unionistes, la seva prèdica és en sentit negatiu i tremendista: que si la fractura social; que si hi haurà fronteres; que si sortirem de la Unió Europea; que si Catalunya serà pobra i trista; que si la Constitució ho prohibeix; que si som tots espanyols des del diluvi universal...

No, tot això no és cert. Qui vulgui convèncer-me dels avantatges de continuar essent espanyol, que doni les seves raons, no les de la por. Els raonaments hauran de ser de caire positiu: quin demà m'espera dins Espanya?, quin futur tindrà la pròpia Espanya? Els partidaris de la unió que facin un exercici de pedagogia; el temor no dóna trempera ni l'home del sac convenç. Però en aquesta tasca persuasiva caldrà ser molt hàbil perquè ens facin oblidar el passat, als catalans, i fer-nos creure que el futur serà diferent i millor. La història, l'assetjament d'allò que soni a català, les estadístiques i el prestigi de l’estat juguen en contra seva.

Des del Partit Popular es diu que “el cor d’Espanya té una part catalana”. Deu ser la mateixa part que volen espanyolitzar precisament per ésser discordant amb qui s’ha apropiat en exclusiva del concepte de nació i de la titularitat de la sobirania, de qui s'ha fet amo del batec d'aquest cor. Ah, i quan ens vulguin convèncer dels avantatges de compartir Estat, no acceptarem “llimona” per “fruita dolça”.  

DUES INDEPENDÈNCIES

Catalunya no està prou madura per assolir la independència, en paraules del president Mas. Segons una altra opinió, s'ha de passar de la motivació identitària a l'econòmica. Jordi Finestres, en el seu article Macià, Companys i Mas, a Nació Digital, diu que cada vegada més gent que se sent tan espanyola com catalana, o més espanyola que catalana, comença a fer el pas cap a la reclamació de la plena sobirania fiscal, pas previ a la plena sobirania política. Més endavant sembla voler anorrear tot allò que fa tuf de puritanisme català.

Estic d'acord en què al carro de la independència s'hi han de sumar les diferents sensibilitats, sinó no passarem del camp de les intencions; no endebades sóc partidari de la transversalitat. Ara bé, no hem de confondre les coses. No podem dir-nos Nació i crear un Estat només amb l'excusa de viure millor o tenir una política fiscal pròpia. Si l'argument fos aquest, seriem més una societat anònima que una nació-estat, un col·lectiu descafeïnat. Catalunya ha de tenir identitat i personalitat i caràcter. Per aquestes característiques no hem de veure l'estereotip de "les Tresines" de l'Eixample -en la metàfora de Jordi Finestres-, sinó tot el bagatge històric, sociocultural i d'entendre la vida que constitueix el pòsit català. No ens hem de tancar al món -¿qui podria posar avui dia portes al món?-, però tampoc renunciar a ser nosaltres, de la mateixa manera que cap nacional d'altres estats voldria deixar de ser allò que el defineix.

Euskadi i Navarra tenen concert econòmic i menys atur que Catalunya. No en tenen prou amb això, almenys els bascos, doncs aspiren a exercir el dret a decidir o directament a declarar la independència. ¿Per a viure millor? En part sí, però sobretot per viure d'acord amb la seva personalitat, la que han mantingut a través dels temps. Aquest és el motiu i també la necessitat que genera la seva ambició nacional. Que els independentistes ‘fiscals’ de nova generació acceptin els 'identitaris', car aquests ho som abans de tot per convicció.

DICCIONARI AD HOC (I)

AD NAUSEAM: La basca d'escoltar els polítics dient cada quatre anys el mateix.

AMBIGUUS: Missatge sobiranista de CiU.

CONTUBERNIUM: L'aliança (improbable) de Catalunya i Euskadi promovent la secessió.

DIGNITAS: L'orgull de pertànyer a un lloc, un país, una cultura.

DISSENSIO: La falta d'unitat dels partits independentistes.

HORRIBILIS: La continua sensació d'estar en campanya electoral.

INVICTUS: La unió dels votants de CiU amb la causa independentista.

LAPSUS LINGUAE: El comentari políticament incorrecte captat quan hom es pensa que té el micròfon apagat.

LAURUS: Llaurer que corona el cap de l'emperador Duran i Lleida.

MANU MILITARI: L'advertiment que fa la Constitució espanyola si perilla la integritat territorial.

PACTUM: Quimera d'alguns per pactar amb Espanya.

QUORUM: Vots obtinguts sumant CiU i PP o PSC i PSOE.

REFERENDUM: Consulta popular que, si és per la independència, CiU diu que 'ara no toca'.

REPETITIO: Les promeses reiterades i malaguanyades, i que els francesos en diuen déjà vu.

SECUNDARIUS: L'Oriol Pujol si va a la llista de Madrid amb Duran i Lleida

SINE DIE: La data incerta en què hi haurà un lideratge independentista comú.

SURSUM CORDA: El goig del dia que s'obté l'Estat propi.

SUMPTUOSUS: Hotel on s'allotgen certs polítics, v. gr. Hotel Ritz.

VIVITOR: Persona que ningú no sap el què fa, però que cobra (especialment diner públic).

DIFICULTATS QUE ENFORTEIXEN

Quan els catalans commemorem l’Onze de Setembre ens diuen que celebrem una derrota. Potser sí que hauríem de celebrar una rebel·lia victoriosa, però vam preferir recordar una resistència.

Els catalans estem avesats a avançar amb dificultats i ens hi ajuda la necessitat de fer-nos forts, les ganes de seguir i transcendir, l’oposició al negacionisme. Felip V va guanyar però no se’n va sortir; tampoc Franco. I ara anem cap a la independència perquè ens esquifeixen l’Estatut d’autonomia; perquè ens neguen la plena identitat i la sobirania; perquè ens amaguen les balances fiscals; perquè ens avisen que no hi haurà pacte fiscal que permeti recuperar l'aportació a l'Estat; perquè ens obliguen a repetir les retallades de prestacions; perquè, tot i això, ens posen el malnom d’insolidaris.

Vindrà un dia que commemorarem un alliberament a partir d’aquestes dificultats i canviarem el sentit de la Diada Nacional.

DE MACHADO A ESPRIU, PASSANT PER SEPHARAD

Salvador Espriu comença el seu poema Assaig de càntic en el temple amb aquests versos: "Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!"

Espriu es desespera de la terra que li ha tocat viure, i té un desig, una ànsia, de fugir en direcció al nord, cap els països que llavors (1953) se’n deien europeus i democràtics. Com la immensa majoria de poetes, prefereix l’intimisme i la tragèdia, i renuncia al seu somni, quedant-se definitivament dins la congregació de germans (el poble jueu sense pàtria, metàfora del poble català), car el poeta és covard i salvatge -escriu- i estima la dissortada pàtria amb tots els vicis i defectes.

El poeta Antonio Machado, de conviccions republicanes i renovacionista, també està en desacord amb la España del seu temps, hereva d’un passat decadent, empobrit i buit. En el seu poema El Mañana efímero (1913), escriu versos duríssims contra una manera de ser espanyola, dient: "Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar de la cabeza". Machado creia en la necessitat imperiosa de transcendir l’Espanya que coneixia: arcaica, inculta, caduca i fatxenda. Havia posat l’esperança en un demà que engendraria “la ràbia i la idea”, és a dir, un futur basat en el dinamisme, el pensament, la prosperitat.

Antonio Machado va morir a l’exili (1939) sense veure realitzada l’Espanya desitjada, l’Espanya redemptora, com ell l’anomena en el poema. Avui, quan la modernitat ha millorat Espanya, encara no li ha concedit la gràcia del neguit, la comprensió i la tolerància, doncs arrossega els vells tics que ja formen part de l’ADN castellanoespanyol. En aquest sentit, podríem dir que el poeta andalús va fracassar en el seu somni. L'any que Machado escrivia El Mañana efímero, per coincidències de l'atzar, naixia Salvador Espriu (1913-1985).

Salvador Espriu va decidir literàriament quedar-se a la seva Sepharad (el nom hebreu dels territoris de la corona castellana, i per extensió Espanya), però el seu desig d’exercir d’home noble, lliure, desvetllat i feliç és ben viu en la gent de la seva ‘congregació’ que és la meva. Aquest ideal pot ser possible, ara i aquí, sense haver d’anar “nord enllà”: és tan fàcil i tan complex com afermar-se en un acte de fe, de valentia i de sobirania.

ESTAT ARTIFICIAL

Artur Mas –ha dit- que prioritza l’enfortiment de la nació catalana a un estat creat “artificialment”. La nineta del seus ulls és el concert econòmic a l'alçada del país Basc i Navarra amb el qual s’hi vol emmirallar. De ben segur que no l’obtindrà, de ben segur que ja s’ho pensa. Malgrat això, és l’arma que té a les eleccions per demostrar que juga fort.

El concert econòmic dels territoris forals és un privilegi històric que no és fàcilment exportable a Catalunya. El TC ja ha establert la diferenciació dels drets històrics i els límits d’aplicació. A més, el concert obriria la caixa del trons per a altres comunitats si és concedís a Catalunya. València vindria immediatament al darrere.

No li perdono al Sr. Mas, líder d’un partit que s’autoanomena nacionalista, que cregui que constituir un Estat propi, la màxima aspiració de tota nació, sigui una cosa “artificial”, és a dir, “no natural”. Hauria de veure que és consubstancial a tota nació tenir un estat que la representi plenament, sense intermediaris, sobiranament. Contràriament, la nació esdevé un concepte folklòric, de cartró pedra, de Port Aventura.

En Felip Puig en dóna una de calenta; l’Artur Mas, una de freda. L’ambigüitat de Convergència és crònica. Que s’ho facin mirar.