27 de gen. 2012

CATALUNYA, AMB MÉS RAÓ QUE ESCÒCIA


Quan veig que Escòcia vol i pot promoure un referèndum per independitzar-se del Regne Unit, tinc una sana enveja. Els escocesos s’hi van incorporar per l’Acta d’Unió (1707) i no com a conseqüència de les armes. Si observem la bandera del Regne Unit podrem comprovar com hi duu la creu de sant Andreu escocesa, de color blanc sobre fons blau. És una imatge explícita del reconeixement de la formació plurinacional de l’estat.

Escòcia, tot i no tenir, ni molt menys, el pes econòmic que té Catalunya envers Espanya, vol demanar la independència. Pretén ser un Estat, així de clar. No hi ha por del fantasma de la fractura social que a tort i dret esmenten els nacionalistes catalans de CiU; una paradoxa venint de qui precisament s’autoanomena ‘nacionalista’.

Per als escocesos, ser lliures és una qüestió de dignitat nacional, de tenir llibertat per decidir el seu futur, i per això els cal desfer el pacte pel qual van renunciar a regir-se directament. El primer ministre escocès, Alex Salmond, quan diu “vull la independència no perquè pensi que som millors que cap altre país, sinó perquè sé que som tan bons com qualsevol altre”, el que fa és una declaració d’autoestima, de confiança en la pròpia capacitat i possibilitats, contrària a estar sotmès a la pàtria potestat d’una altra nació amb qui comparteix l’estat.  

No s’ha produït a Escòcia la desafectació que els catalans sentim per l’estat central; tot i això,  la seva millor relació amb el poder anglès no els fa desistir de poder decidir el seu futur. ¿Què no farien en la nostra insostenible situació? ¿Què no farien si en lloc d’estar units per un pacte ho estiguessin pel dret de conquesta, amb l’abolició de les institucions i drets històrics? ¿Que no farien amb tant greuge fiscal?

De raons perquè Catalunya reaccioni políticament n’hi ha més que a Escòcia. El motiu de la passivitat catalana no hem de buscar-lo en la societat catalana –ensopida, sí, però no claudicant- sinó en els partits majoritaris. És irònic que els dirigents convergents quan alaben la democràcia anglesa per permetre el referèndum no es posin a la pell del SNP, partit que lidera la consulta escocesa. S’han d’admirar tots els actors de la funció i saber aplaudir quan el protagonista ens supera en coratge. A casa nostra encara s’estila allò de “que ve el llop...!”.

4 comentaris:

  1. totalment d'acord, n'he fet difusió

    ResponElimina
  2. A mi lo que em sembla es que els Partits Politics Majoritaris de Catalunya, están massa cómodes en la Democracia Dictatorial que ens governa. I els altres que poden fer? si son David contra Goliat?????

    ResponElimina
  3. Tampoc Escocia quant demanava la Independencia el 80 o mes per cent pensaven en Escocés. Quants som a Catalunya que pensem en Catalá. Mes del 60% pensen en un altre llengua i amb dificultad, s´expresen en Catalá no mes que per quedar bé.

    ResponElimina
  4. Els partits majoritaris són incapaços de trencar la seva vinculació amb Espanya; uns per obediència a Madrid, els altres, per un nivell nacionalista de barretina i espardenya, sense aspiracions superiors. S'ha de tenir molt de coratge per conduir una secessió nacional més enllà del pacte fiscal a obtenir mitjançant entesa i lluny de qualsevol confrontació de pes, és a dir, més del mateix.
    Haurà de ser la crisi la que faci entendre que sols aniríem millor: La independència pot ser que s'aconsegueixi per raons econòmiques més que ideològiques o identitàries.

    ResponElimina