Quan veig que Escòcia vol i pot promoure
un referèndum per independitzar-se del Regne Unit, tinc una sana
enveja. Els escocesos s’hi van incorporar per l’Acta d’Unió (1707) i no com a
conseqüència de les armes. Si observem la bandera del Regne Unit podrem comprovar
com hi duu la creu de sant Andreu escocesa, de color blanc sobre
fons blau. És una imatge explícita del reconeixement de la formació
plurinacional de l’estat.
Escòcia, tot i no tenir, ni molt
menys, el pes econòmic que té Catalunya envers Espanya, vol demanar la
independència. Pretén ser un Estat, així de clar. No hi ha por del fantasma de
la fractura social que a tort i dret esmenten els nacionalistes catalans de CiU;
una paradoxa venint de qui precisament s’autoanomena ‘nacionalista’.
Per als escocesos, ser lliures és
una qüestió de dignitat nacional, de tenir llibertat per decidir el seu futur,
i per això els cal desfer el pacte pel qual van renunciar a regir-se
directament. El primer ministre escocès, Alex Salmond, quan diu “vull la independència no perquè pensi que
som millors que cap altre país, sinó perquè sé que som tan bons com qualsevol
altre”, el que fa és una declaració d’autoestima, de confiança en la pròpia
capacitat i possibilitats, contrària a estar sotmès a la pàtria potestat d’una
altra nació amb qui comparteix l’estat.
No s’ha produït a Escòcia la
desafectació que els catalans sentim per l’estat central; tot i això, la seva millor relació amb el poder anglès no els
fa desistir de poder decidir el seu futur. ¿Què no farien en la nostra insostenible
situació? ¿Què no farien si en lloc d’estar units per un pacte ho estiguessin pel dret de conquesta, amb l’abolició de les
institucions i drets històrics? ¿Que no farien amb tant greuge fiscal?
De raons perquè Catalunya reaccioni políticament
n’hi ha més que a Escòcia. El motiu de la passivitat catalana no hem de
buscar-lo en la societat catalana –ensopida, sí, però no claudicant- sinó en els
partits majoritaris. És irònic que els dirigents convergents quan alaben la
democràcia anglesa per permetre el referèndum no es posin a la pell del SNP,
partit que lidera la consulta escocesa. S’han d’admirar tots els actors de la
funció i saber aplaudir quan el protagonista ens supera en coratge. A casa
nostra encara s’estila allò de “que ve el llop...!”.
