Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris referèndum. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris referèndum. Mostrar tots els missatges

27 de gen. 2012

CATALUNYA, AMB MÉS RAÓ QUE ESCÒCIA


Quan veig que Escòcia vol i pot promoure un referèndum per independitzar-se del Regne Unit, tinc una sana enveja. Els escocesos s’hi van incorporar per l’Acta d’Unió (1707) i no com a conseqüència de les armes. Si observem la bandera del Regne Unit podrem comprovar com hi duu la creu de sant Andreu escocesa, de color blanc sobre fons blau. És una imatge explícita del reconeixement de la formació plurinacional de l’estat.

Escòcia, tot i no tenir, ni molt menys, el pes econòmic que té Catalunya envers Espanya, vol demanar la independència. Pretén ser un Estat, així de clar. No hi ha por del fantasma de la fractura social que a tort i dret esmenten els nacionalistes catalans de CiU; una paradoxa venint de qui precisament s’autoanomena ‘nacionalista’.

Per als escocesos, ser lliures és una qüestió de dignitat nacional, de tenir llibertat per decidir el seu futur, i per això els cal desfer el pacte pel qual van renunciar a regir-se directament. El primer ministre escocès, Alex Salmond, quan diu “vull la independència no perquè pensi que som millors que cap altre país, sinó perquè sé que som tan bons com qualsevol altre”, el que fa és una declaració d’autoestima, de confiança en la pròpia capacitat i possibilitats, contrària a estar sotmès a la pàtria potestat d’una altra nació amb qui comparteix l’estat.  

No s’ha produït a Escòcia la desafectació que els catalans sentim per l’estat central; tot i això,  la seva millor relació amb el poder anglès no els fa desistir de poder decidir el seu futur. ¿Què no farien en la nostra insostenible situació? ¿Què no farien si en lloc d’estar units per un pacte ho estiguessin pel dret de conquesta, amb l’abolició de les institucions i drets històrics? ¿Que no farien amb tant greuge fiscal?

De raons perquè Catalunya reaccioni políticament n’hi ha més que a Escòcia. El motiu de la passivitat catalana no hem de buscar-lo en la societat catalana –ensopida, sí, però no claudicant- sinó en els partits majoritaris. És irònic que els dirigents convergents quan alaben la democràcia anglesa per permetre el referèndum no es posin a la pell del SNP, partit que lidera la consulta escocesa. S’han d’admirar tots els actors de la funció i saber aplaudir quan el protagonista ens supera en coratge. A casa nostra encara s’estila allò de “que ve el llop...!”.

11 de set. 2010

COSES QUE S'HAN DIT

La secessió –diuen- podria causar “fractura social” del país. No nego l'impacte, per als inadaptats. Però, seguir amb Espanya, què causa? Ah, però com que ja hi estem acostumats, representa que ens ho hem d’empassar. Com sempre, la balança a favor de l’altre.

En un referèndum perquè Catalunya tingui Estat propi, l’Artur Mas votaria “sí”. Però ell no el vol convocar, sinó que vol avançar en estructures d’estat. I si li convoquen uns altres la consulta ¿també votaria “sí”?

Es diu que la societat no està prou preparada o conscienciada per a la independència. ¿Qui prepararà la societat? ¿Els que s’oposen a la independència? ¿Els que busquen el concert econòmic, versió moderna del “peix al cove”? ¿Els que la volen declarar unilateralment el més aviat possible? Ningú està per fer didàctica: o no hi ha trampolí o hi ha trampolí sense aigua.

Els entesos diuen que la viabilitat econòmica permetria constituir un Estat propi. Però qui s’hi oposa no és perquè negui aquesta viabilitat –de fet, ni se la planteja- sinó perquè les seves raons són de caràcter sentimental i geopolític, si se’m permet l’expressió. I això no és fàcilment superable, és una qüestió personal.

Ens esforçarem en demostrar que podrem tenir millor qualitat de vida, millor progrés, millors serveis, però al final, el destinatari del missatge continuarà manifestant que "se sent d’aquí sí, però molt més d’allà". Llavors, ¿esperarem convèncer-los que "ser d’aquí" és compatible en "ser d’allà", i que tots som ciutadans europeus? ¿haurem de convèncer-los que no es tracta de posar fronteres sinó de viure d’acord amb el país que som i volem ser?

Aquesta incomprensió –en alguns casos, intolerància- ¿ens ha de fer renunciar a ser nosaltres mateixos? I els immigrants, que se senten de terres o mars enllà, ¿també els haurem de convèncer, posar el comptador de la nostra història a zero i recomençar?