ÒMNIUM I L'ESTAT PROPI

La propera Diada es preveu multitudinària. Hi ha prou pressió a la societat perquè Barcelona es converteixi en un crit unànime en favor de l’Estat propi. De la mateixa manera que la veu del carrer de la manifestació del 10 de juliol de 2010 no anava en contra de les retallades de l’Estatut, aquesta tampoc no anirà en defensa del pacte fiscal. El maquillatge del resultat d’aquella manifestació que feia Montilla no el pot tornar a repetir el president Mas.

Quan ja sabem que no ens alimenten engrunes, la reivindicació catalana per força ha pujat de to. L’Assemblea Nacional Catalana, la gran convocadora de la manifestació d’aquest Onze de Setembre, té bona part del seu prestigi dipositat en l’èxit de l’acte. De moment, Òmnium Cultural, que sapiguem, no hi participa. Què s’hi juga aquesta entitat que té la voluntat d’esdevenir el punt de trobada de la societat civil i de reivindicar i donar resposta a la realitat cultural i nacional de Catalunya? Doncs Òmnium s’hi juga la posició de pilar i referent civil de la transició nacional.

La paternitat de la marxa de la Diada té els ulls posats en el precedent del 10 de juliol de 2010 i que Òmnium, aleshores, va saber convocar i aglutinar. Si la manifestació és un èxit, com és d’esperar, quina explicació podrà donar Òmnium en cas de no sumar-s’hi? Cap que sigui convincent. Per això, cal que s’hi impliqui vivament i explícitament, amb totes les lletres. La seva veu i el seu lema no poden ser altres que la màxima aspiració sobiranista, que és la d’assolir la independència de Catalunya. Només hi cap aquesta opció. De la mateixa manera que la seva absència significaria no estar a l’altura del moment, demanar el pacte fiscal seria fer seguidisme d’un programa electoral. I ara no toquen mitges tintes: toca fer país, decididament. La marxa de Barcelona ens ho dirà sense maquillatges.

CATALUNYA, AMB MÉS RAÓ QUE ESCÒCIA

Quan veig que Escòcia vol i pot promoure un referèndum per independitzar-se del Regne Unit, tinc una sana enveja. Els escocesos s’hi van incorporar per l’Acta d’Unió (1707) i no com a conseqüència de les armes. Si observem la bandera del Regne Unit podrem comprovar com hi duu la creu de sant Andreu escocesa, de color blanc sobre fons blau. És una imatge explícita del reconeixement de la formació plurinacional de l’estat.

Escòcia, tot i no tenir, ni molt menys, el pes econòmic que té Catalunya envers Espanya, vol demanar la independència. Pretén ser un Estat, així de clar. No hi ha por del fantasma de la fractura social que a tort i dret esmenten els nacionalistes catalans de CiU; una paradoxa venint de qui precisament s’autoanomena ‘nacionalista’.

Per als escocesos, ser lliures és una qüestió de dignitat nacional, de tenir llibertat per decidir el seu futur, i per això els cal desfer el pacte pel qual van renunciar a regir-se directament. El primer ministre escocès, Alex Salmond, quan diu “vull la independència no perquè pensi que som millors que cap altre país, sinó perquè sé que som tan bons com qualsevol altre”, el que fa és una declaració d’autoestima, de confiança en la pròpia capacitat i possibilitats, contrària a estar sotmès a la pàtria potestat d’una altra nació amb qui comparteix l’estat.  

No s’ha produït a Escòcia la desafectació que els catalans sentim per l’estat central; tot i això,  la seva millor relació amb el poder anglès no els fa desistir de poder decidir el seu futur. ¿Què no farien en la nostra insostenible situació? ¿Què no farien si en lloc d’estar units per un pacte ho estiguessin pel dret de conquesta, amb l’abolició de les institucions i drets històrics? ¿Que no farien amb tant greuge fiscal?

De raons perquè Catalunya reaccioni políticament n’hi ha més que a Escòcia. El motiu de la passivitat catalana no hem de buscar-lo en la societat catalana –ensopida, sí, però no claudicant- sinó en els partits majoritaris. És irònic que els dirigents convergents quan alaben la democràcia anglesa per permetre el referèndum no es posin a la pell del SNP, partit que lidera la consulta escocesa. S’han d’admirar tots els actors de la funció i saber aplaudir quan el protagonista ens supera en coratge. A casa nostra encara s’estila allò de “que ve el llop...!”.